Verdor i saó de país a Ordino

La Fira del bestiar d’Ordino ens farà notar la verdor i la saó de la pluja tan esperada i finalment arribada. Verd als peus i també neu als cims. Neu tardana i fredorades fan bona unió per recordar que Andorra és un país de muntanya. Carenes i pics i unes valls, les andorranes, privilegiades en un element com és l’aigua. Sí, Andorra és un país d’aigua. Ens ho va explicar de manera tan bonica l’enyorat Manuel Anglada i per mor del pas del temps, que va colgant els records materials i espirituals, i també per les tan insulses com repicadores maneres actuals de dir les coses i escriure-les, amb parquedat i racionant paraules i frases, ens cal fer exercicis de pensament i d’exercitar el cap, per tal de no quedar amorriats i desnerits, com si fóssim estaquirots.

Aire, aire! Brillo, brillo! Quina gent més viva i sencera era el Manuel Anglada i tota la seva generació. Com hi anaven a l’hora de mirar més enllà del seu balcó i d’estimar el país. Se l’estimaven i miraven de conèixer-lo, per estimar-lo encara més. Com us deia, el Manuel Anglada ens va explicar, ens va raonar la geografia andorrana de cap a cap, en aquell llibre bonic i ben editat ja fa trenta-un anys per Editorial Andorra, comandada per Bartomeu Rebés, un altre personatge, un altre home de l’Andorra conscient i activa de veritat que cal tenir presents, que cal posar en els diàlegs actuals quan s’afronta el present per millorar el futur. El llibre el va titular Arrels d’Andorra. Prehistòria d’Andorra a través dels noms de lloc, una aportació a la geografia física de les Valls d’Andorra feta després de recórrer, de caminar, d’apamar el país de cap a cap, amb les cames i amb el cor, durant trenta anys. Havia arribat a Andorra el 1962, després de viure vint-i-set anys a Llívia, la vila cerdana a qui dedicaria un altre llibre dels que ens fan companyia a la tauleta de nit: Vint-i-cinc anys a Llívia, publicat el 1962 per Selecta, just l’any que ve cap a Andorra i tornat a publicar el 1986 per Editorial Andorra.

Deia el Manuel, d’Andorra, del nom Andorra, que en llengua basca vindria a ser: Anditurria, que significa la gran font. I d’Anditurria, amb els segles, s’arribaria a Andorra, justament mantenint el nom del país lligat a l’abundància d’aigua, a la gran font. I observem, per no equivocar-nos, que no totes les valls del Pirineu són una gran font com ho són les andorranes. Per això la gent d’aquestes valls de les èpoques pretèrites, tres mil anys enrere, van anomenar el seu país vital, la seva terra, en llengua basca, la mateixa que es parlava al cordal pirinenc justament des de la conca de la Valira fins a la mar Cantàbrica. I ho van fer amb la característica principal, més visible i afavoridora de viure-hi: aigua a cada ribera, fonts i rius i les dues grans riberes ajuntant-se a la gran vall dels peus. Aigua abundant, aigua de vida, aigua que a l’hivern era neu i en primavera era verdor i saó de vida. Aquesta verdor i saó que emmarca la Fira del bestiar d’Ordino que avui dissabte i demà diumenge engalana el batec no només de tota la parròquia d’Ordino sinó també la del país sencer. Avui i demà a Ordino renovades esperances per la pagesia andorrana i també ahir divendres, fa goig remarcar-ho, amb la visita de les escoles, per ajudar a adquirir l’estima i la consideració cap al país a què en referíem abans en parlar del Manuel Anglada i de la majoria dels habitants dels anys cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta i noranta que van treballar de valent per Andorra. Del dos mil cap aquí, ja ens resulta més aspre escatir si la majoria dels que hi viuen i hi treballen tenen la mateixa empenta, voluntat, educació i despresa de cara a la comunitat.

Són tantes les modes artificials que ens martellegen i les maneres superficials que ens enlluernen, per valorar encara més les fires del bestiar, els aplecs, les vivències encarades a mantenir els batecs ancestrals d’una cultura mil·lenària “que desapareix”, com ens deia Ramon Violant i Simorra –el sastre i etnògraf pallarès, fill de Sarroca de Bellera– l’any 1949 al seu llibre dedicat al Pirineu. Setanta-cinc anys després, aquella portada d’El Pirineo español: vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, sovint ens ajuda a ser conscients que cal mirar de mantenir l’agricultura i la ramaderia a Andorra, com li cal a tot el Pirineu. I ens ha de fer notar felicitat que, malgrat tot, a dia d’avui, puguem dir encara “que desapareix” i no haver de dir: desapareguda del tot. Ho constatem, que segueix, justament en el recent documental promogut pel comú d’Ordino dedicat a la ramaderia de la parròquia, on es veuen les noves generacions de les cases pageses menant la terra i el bestiar. En parlava dijous aquí a la Tribuna la Denisa Font: “Felicito ramaders i ramaderes que heu agafat el relleu dels pares i padrins i que els vostres descendents ho continuïn.” Fem vots de verdor i de bona saó perquè així sigui i bona fira!