Maig

Per una vegada la dita es va fer certa, i en començar el maig va caure el raig –de pluja–. I el sindicat va atribuir a la precipitació la manca de participants en la manifestació reivindicativa pròpia de la data, “perquè no hi van anar els padrins ni els infants”.

Pot semblar estrany que haguessin comptat amb la canalla, tot i que en celebrar-se també la festa, per més que sigui del treball, els petits i les petites sempre s’hi afegeixen, o s’hi afegien, en circumstàncies “normals”, amb la satisfacció i l’orgull dels acompanyants grans. I per això els sindicalistes es deien satisfets.

També podrien haver argumentat que fins a les 250 persones, que van comptar i publicar els més optimistes, suposava quintuplicar els agrupats el primer any de la convocatòria que, segons la memòria –si encara funciona–, amb prou feines van arribar a la cinquantena.

Més enllà del ball de xifres –d’altra banda, tan habitual en aquests casos– el que sembla evidenciar-se és una pèrdua de la por de manifestar-se, sigui al carrer o als mitjans de comunicació, com semblava passar abans, encara fa ben pocs anys. O això es deia.

En tot cas, manifestar-se en aquesta diada és quelcom ja tradicional en tots els països de l’entorn geopolític.

Una altra deducció possible en favor dels convocants és que ara es fa una manifestació autèntica, amb un recorregut per carrers de les dues parròquies centrals i no, com en la primera ocasió, d’una concentració estàtica, davant de l’edifici principal de Govern –“el búnquer”, que li diuen satíricament.

Això sí, la ruta es pacta prèviament amb el servei d’ordre –en atenció a la normalitat relativa del trànsit, i sense que aparegui el vell vehicle antidisturbis, que no s’ha fet servir mai–. Potser ni serviria ja, després de tants anys demostrant-ne la inutilitat, que deu estar més rovellat que el famós Fargo quan el recuperaren del solar on jeia.

I això que la primera de les consignes era la demanda de satisfacció del dret constitucional a un habitatge digne, o sigui d’uns lloguers concordants amb els sous que s’estilen. I per aquesta reclamació hi va haver una adhesió massiva, encara no fa gaire. Ara, que s’afegien a més les peticions d’uns salaris i unes pensions –ai, les pensions!– que permetin viure amb prou dignat per elles mateixes. Com si l’acumulació d’objectius, tot i que complementaris, haguessin “marejat” i despistat el personal.

Potser sí, que la causa de tanta “deserció” fos la pluja de maig, tot i que la dita parla d’aquest fenomen com quelcom altament beneficiós. I encara sort que no va nevar a sobre del recorregut, com va fer a Soldeu, on es van afegir deu centímetres d’or blanc, ara que ja no cal perquè fa dies que es va tancar la temporada a les pistes.

Les absències també podrien ser efecte d’un cert cansament, quan ja van unes quantes repeticions de la crida amb els mateixos lemes, o de ben semblants. Si així fos, com és que no cansa el Cirque, contractat per quatre temporades més, en comprovar-ne suposadament l’èxit, tot i que cada vegada porta més del mateix, per molt que canviï el títol de l’espectacle?

Potser els convocants, més enllà de les excuses per justificar el fracàs relatiu, ja estan pensant a fer rogatives a Meritxell perquè l’any vinent faci un bon temps. I, si no creuen, haurien de recordar aquell conseller de la Generalitat declaradament agnòstic o decididament ateu que, en temps de sequera, va anar a pregar a la Moreneta perquè plogués, i va caure aigua a bots i barrals, com també diu el tòpic.