Crònica des de Palestina (II)

Deia el Nobel Vargas Llosa en un famosíssim article el 2005 que “l’horror s’anomena Hebron” i jo, 19 anys més tard i mentre passejo per la casba d’aquesta ciutat, penso que no hi puc estar més d’acord. Hebron, al-Khalil en àrab, es troba a només 30 quilòmetres al sud de Jerusalem, però arribar-hi, si no es disposa de cotxe amb matrícula israeliana, es pot convertir en un autèntic periple. El motiu rau en la política d’ocupació que Israel exerceix sense pietat ni vergonya a Cisjordània, privant la població palestina de serveis tan bàsics com l’ús de carreteres. De fet, si busquen a Google Maps com anar de Jerusalem a Hebron, veuran que l’única possibilitat és caminant. La realitat, però, és que hi ha una carretera que, si bé les Nacions Unides reconeixen com a part de l’Estat àrab, són les forces de defensa israelianes qui la custodien amb mà de ferro.

Al-Khalil és d’aquelles urbs que Israel en diu mixtes, perquè se suposa que hi conviuen israelians i palestins, malgrat que a la pràctica es tracta de colons israelians assetjant palestins autòctons. El primer cop d’efecte és la xarxa de filferro que cobreix tota la casba i que els palestins han instal·lat per evitar que els caigui a sobre la brossa que els llencen els colons. M’explico: a la planta baixa dels edificis hi viuen els palestins i als pisos superiors els colons, que llencen per la finestra tot el que no volen perquè la merda caigui als palestins. I no és una manera de parlar; a la xarxa hi podem trobar des de bolquers i pixums a alguna rata morta, menjar podrit, envasos buits o, fins i tot, pedres. A més, les parets són plenes de grafits racistes que, entre altres baixeses –atenció!–, envien els àrabs a les càmeres de gas.

Però fer la vida impossible als palestins no és una missió exclusiva dels colons. És una de les principals raons de ser del sionisme i d’això se n’adona qualsevol que amb els ulls ben oberts recorri les carreteres que per a Google Maps no existeixen, però que tracen a la perfecció el Mur de l’Apartheid (terme encunyat al Món Àrab; en hebreu fan servir Tanca antiterrorista). El mur, perquè la major part és un mur i no una tanca, s’estén descaradament en un 80% per terreny palestí amb l’objectiu d’ampliar els assentaments il·legals i dividir físicament els poblats àrabs, fet que, a banda d’aïllar-los de la resta de Palestina, els reprimeix a l’hora de relacionar-se entre ells: no poden retrobar-se amb familiars, fer nous amics o conèixer una parella que no sigui del seu entorn.

Una altra de les prohibicions a les quals Israel sotmet els ciutadans de Cisjordània apel·lant a falsos motius de seguretat és a la de visitar Jerusalem, on hi ha al-Aqsa i la Cúpula de la Roca, el tercer lloc més sagrat de l’islam. En la mateixa línia, tampoc poden trepitjar l’aeroport Ben Gurion i si volen viatjar han de fer-ho via Jordània. Més greu encara és quan se’ls prohibeix la lliure circulació per acudir a l’hospital, se’ls roben les tributacions fiscals, se’ls cremen les plantacions agrícoles –sovint l’únic mitjà de subsistència que tenen–, se’ls deté arbitràriament o soldats segresten menors que van o tornen de l’escola. Tot i que el pitjor és quan, sense avís previ, sota la protecció de l’exèrcit i amb el vistiplau del govern de Tel-Aviv, apareixen excavadores dirigides per civils ultraortodoxos per esfondrar comunitats senceres i construir-hi noves colònies.

En definitiva, passejar per al-Khalil és comprovar de primera mà un horror que Vargas Llosa ja narrava fa gairebé dues dècades i que avui és més vigent que mai. Amb tot el focus a la veïna Gaza, els Territoris Ocupats es converteixen en la víctima silenciosa d’un sàtrapa que actua amb la impunitat de qui sap que no hi ha ningú en aquest planeta que s’atreveixi a parar-li els peus.