L’amic
L’amistat és única i perdura més enllà de la mort
Se’n va i saps que el món mai tornarà a ser igual. Mai més. L’amistat és única i perdura més enllà de la mort. Hi ha sensacions i paraules que sobreviuen, però mai tornarà a ser el mateix.
Et dius: potser algun dia, potser una altra persona. En el fons, saps que és impossible. No hi haurà mai ningú igual.
No em jutgis. No et jutjo. I si un dia soc aspre o ho ets tu, és com un vent que bufa fort i després escampa. Tu i jo. No té res a veure amb qui té raó. Res a veure. Va molt més enllà de la raó.
Rius i si m’emprenyo, em tornes el mateix somriure.
De vegades l’existència t’allunya, et porta per camins diferents i durant anys no veus l’amic, però quan el retrobes l’amistat és igual que abans.
No és enamorament, ni follia, és simplement una amistat, l’amic costa tant de trobar que quan la mort se l’emporta l’has perdut per sempre.
És una experiència única que mai més es tornarà a repetir. Queda el record, però no té res a veure, i la vida, vulguis o no, s’apaga una mica. Segur que tornarà a brillar, no ho dubtis, però l’amic ja no hi serà i per molt que neixin flors als prats de tot el que viuràs, queda un immens forat negre, una estrella que s’empassa tota l’energia en algun racó del teu univers. Passen els anys i els comptes: un, dos, cinc i després vint. Passes per llocs que et porten el record d’aquella amistat. Ho recordes cada dia, després quasi cada dia, després no tan sovint, però sempre, un moment o altre, s’encén aquella flama que et porta la imatge amable.
Passen els anys i la pena és més lleugera. Recordes tal com era. Sense exageracions. Recordes sobretot més que els bons moments, una cadència que s’estenia en el temps i que d’alguna manera canvia i perdura dins teu.
Penses, com m’hauria agradat compartir amb tu els anys que visc ara; com m’hauria agradat tenir aquelles converses que ja mai tindré. I sí, fa una mica de ràbia. I t’emprenyes amb la vida, per arrabassar-te un dels tresors més preuats. Ja ho diu aquella vella dita: qui té un amic té un tresor. I qui el perd, el perd per sempre. I sí, guardes en algun lloc del cor, un polsim que en el transcurs del temps transforma la tristesa i permet que l’amic revisqui dins teu, part inseparable de la teva manera de ser.