La instrucció penal ‘in aeternum’

La nostra Constitució reconeix a qualsevol ciutadà un procés degut i, alhora, també garanteix un judici de durada raonable.

Com s’ha pronunciat amb profusió el Tribunal Europeu dels Drets Humans i el Tribunal Constitucional, la durada raonable abasta la durada total del procediment i no únicament la fase del judici.

Així les coses, en el procés penal existeix una fase inicial coneguda com a fase d’instrucció o d’investigació que té per objecte recollir els vestigis del delicte comès i efectuar totes les actuacions preparatòries per al judici.

Ara bé, el nostre Codi de Procediment Penal no contempla un sistema de terminis en la fase d’instrucció, fet que reconverteix de manera inevitable el procés en indegut i la durada del judici en desraonada.

És a dir, el nostre ordenament processal en matèria penal xoca frontalment amb els drets fonamentals que garanteixen la nostra Carta Magna per la manca de regulació de la durada de la fase d’investigació.

En efecte, si les normes processals penals són indeterminades perquè no fixen terminis en les investigacions, com es pot garantir al ciutadà que gaudeix d’un procés degut i d’un judici de durada raonable.

Res a dir sobre el volum d’assumptes que assumeixen els nostres tribunals i que desenvolupen una feina meritòria impartint justícia.

Ara bé, la manca de determinació de terminis en la fase d’instrucció no pot perjudicar l’investigat a conseqüència d’una manca de dotació de recursos humans i materials en el sistema judicial.

En aquest sentit, aquesta absència d’un horitzó temporal definit en la fase d’instrucció no només comporta dilacions indegudes en el procés penal, sinó que també provoca un perjudici psicològic i econòmic als investigats.

Aquest perjudici a la integritat psicològica dels investigats es tradueix, en el millor dels casos, en la demora per obtenir una decisió fonamentada en Dret, i en el pitjor, a estar sotmès a un procediment penal essent plenament innocent.

A més del patiment emocional inherent a qualsevol procediment, les dilacions indegudes també comporten un impacte econòmic negatiu en els investigats per l’assumpció de costos associats amb la seva defensa legal, la pèrdua d’ingressos a causa de la incapacitat per treballar plenament durant el procés i suportar unes mesures cautelars contra el seu patrimoni de manera indeterminada en el temps.

Respecte a les mesures cautelars reals, és a dir, aquelles mesures que pretenen assegurar la tutela dels interessos pecuniaris connexos al delicte s’estableixen com una anticipació provisional dels efectes de la resolució definitiva. Tanmateix, l’absència de terminis definits en l’aplicació d’aquest tipus de mesures i la seva duració indeguda resta lluny de ser provisional.

Per tot l’anterior, és evident que es necessita urgentment la implementació d’un horitzó temporal clar en les fases d’instrucció penal. És a dir, establir terminis raonables per a la conclusió d’aquesta etapa no només agilitzarà el procés penal, sinó que també garantirà que els investigats no estiguin sotmesos a un sofriment innecessari i se’ls vegin vulnerats els drets constitucionals.

Així doncs, és imperatiu que s’encetin reformes legislatives per introduir un horitzó temporal en les instruccions penals i evitar així una investigació penal in aeternum. Només així podrem garantir un sistema judicial que sigui just, eficient i respectuós amb els drets fonamentals de totes les parts involucrades.