L’ossa té gana

Els banders fa dies que segueixen amb atenció les passes de l’ossa en territori andorrà. Res a veure amb els censos d’isards, de perdiu blanca o el seguiment del trencalòs. Ara es tracta d’una fera de les grosses i a diferència de les espècies citades, que se sap on pasturen, on peonen i on prospecten i on tenen les àrees de nidificació, els ossos apareixen allà on menys t’ho esperes i de la mateixa manera que els veus també es fan fonedissos, perquè el seu comportament natural és evitar l’home, el seu únic predador, l’únic animal a qui li tenen por. L’ossa que aquesta setmana s’ha vist a primera hora del matí a la Cortinada, probablement hauria rondat tota la nit pels afores del poble, atreta per l’olor dels contenidors de residus o per algun galliner o fins i tot pel bestiar. És a dir, que l’ossa té gana i no s’està de voltar i apropar-se cap on el seu excel·lent olfacte li diu que hi ha tiberi. Té un nas tan fi, que olorarà a quilòmetres una carronya o el ramat que pastura o passa la nit a la pleta. I no cal dir que li arribarà l’olor de la mel, de les pomes, dels gerds i del rosegó de pa sec o de la pela de plàtan llençat a una paperera. I quan té gana, és evident que mirarà de trobar al bosc les baies, els aglans, les avellanes, els gerds i els nabius, els cucs de terra i els formiguers, les larves dels insectes barrinadors de la fusta i les truites estabornides a la vora d’un riu. I si no en troba, s’acontentarà menjant herba i arrels, brots i escorça d’arbres caducifolis. Però si se li presenta l’ocasió, no deixarà de pinçar una ovella, o un pollí, o un vedell, o una egua o una vaca coixa. O us pisparà l’esmorzar si cal arrossegant la motxilla, talment com feien els dibuixos animats de l’os Yogui de fa seixanta anys vistos a la televisió en blanc i negre. I si se li escau de rondar a prop d’un hort, hi entrarà i farà passar enciams i tomates, carrotes, tavelles i trumfes. Així que l’ossa de la Cortinada vista matinera, segurament acabava la ronda nocturna i se’n tornava bosc amunt, a passar el dia vagarosa. O potser rondava per aquell prat ensumant talps, que no dubta a l’hora de caçar-los de furgar els caus amb les seves poderoses urpes.

Els banders ens diran quan tinguin les anàlisis dels pèls i de les femtes, si els ossos albirats les darreres setmanes corresponen al mateix animal o a més d’un. Pel que sembla, el de la Cortinada és un exemplar jove i el seu comportament erràtic -erràtic als nostres ulls i al nostre entendre-, però seguint unes pautes de conducta, un tarannà natural, el faria moure entre la vall de Solcèn i la parròquia d’Ordino, prospectant i descobrint país i decantar-se per una vall o altra segons tingui més o menys aliment i hi trobi un ambient més tranquil. Això darrer, campar per indrets amb poc soroll i poca presència humana, és el que diuen els manuals d’etologia de les preferències de l’os, però els moviments observats els mesos de maig i juny de l’any passat als afores del poble de Sorpe, a la Vall d’Àneu, a la mateixa carretera del port de la Bonaigua, fan pensar que l’adaptació als batibulls humans, cotxes inclosos, és, encara que sigui en un sol exemplar, un fet. Perquè passejar-se pel voral de la carretera, amunt i avall, correspon més al fer d’una guineu que no d’un os. Veurem si el de la Cortinada es torna a deixar veure tan a prop, com va fer l’any passat el de Sorpe, o ha estat només de pas.

La presència de l’os al Pirineu ha estat ininterrompuda des de fa molts segles. El trobem representat en contorn negre per l’home paleolític a la cova d’Ekain (Guipúscoa) ja fa trenta mil anys i encara que acantonat a les formoses valls d’Ansó i Echo per la banda sud i a la vall d’Aspe per la banda nord de la serralada, va sobreviure a l’escopeta, als paranys i al verí, amb una població autòctona delmada i extingida a la resta de la serralada. Per aquest motiu, el Programa LIFE II de la Unió Europea, iniciat el 1993, per França i Espanya, de protecció de fauna vertebrada amenaçada al Pirineu, incloïa l’os, amb el bucardo, la darrera cabra pirenaica relíquia a Ordesa en aquells moments (extingida el gener de l’any 2000) i el trencalòs. Així fou com el 1996 i el 1997 s’alliberaven ossos portats des d’Eslovènia fins a les portes de la Vall d’Aran amb França, una acció de reintroducció protestada per ramaders francesos, aranesos i pallaresos, que veien tornar el perill de l’os. Aquella translocació d’ossos eslovens al Pirineu, s’hauria entès millor si s’haguessin alliberat justament on hi havia la població autòctona, en perill d’extinció, i des d’allí, i de forma natural, si haguessin prosperat, s’haurien anat escampant per la resta de serralada.

Sigui com sigui, l’os, l’ossa té gana -de fet, tots els animals en tenim de gana- i les Valls d’Andorra, que són país pirinenc, malgrat la densitat de població i la freqüentació de la muntanya pels humans, li representen un rebost i uns corredors naturals a l’hora de buscar nous indrets on establir-se. Si s’hi quedarà, l’ossa, a Andorra, el temps ens ho dirà.