Ell va marxar, però ens va deixar el seu esperit
L’Ascensió del Senyor als cels va haver de deixar els apòstols i els deixebles un sabor agredolç. D’una banda, miraven feliços i entusiasmats el seu mestre, perquè havia vençut el poder de la mort i havia triomfat sobre els seus enemics. Havien vist, gloriós i triomfant el Senyor, ascendint vers el Pare. Però, d’altra banda, es miraven a si mateixos i s’adonaven que ara es quedaven sols. Ells sols, sense la presència física guiadora i protectora del Mestre, serien capaços de dur a terme la ingent i difícil tasca que els havia encomanat de predicar l’evangeli a tots els pobles?
A nosaltres, els cristians d’avui, no ha de ser tant l’esperança en la segona vinguda del Senyor la que ens animi i ens mogui en el nostre treball de cada dia, sinó la certesa que el Senyor és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, com llegim en l’evangeli. És l’Esperit de Jesús de Natzaret, l’Esperit de Déu, el que volem que ens guiï i guiï la seva Església avui i sempre, fins al final dels temps.
“Què feu aquí plantats, mirant al cel?”. Allò que, amb aquestes paraules, van voler dir als apòstols els dos homes vestits de blanc i el que volen dir-nos avui a nosaltres, és que ara és el temps de l’Església, és el nostre torn. Ja no podem quedar-nos parats, mirant al cel, esperant que sigui Déu, en persona, el que baixi a la terra a solucionar els nostres problemes de cada dia. Déu vol que siguem nosaltres, en nom del seu Fill i guiats pel seu Esperit, els que fem possible la realització d’aquest Regne que el nostre Mestre va iniciar i va instaurar ja a la terra. No tirem a Déu la culpa dels nostres fracassos i de les nostres fallades. Ell, per mitjà del seu Fill, ja ens va ensenyar el camí, ja ens va dir on eren la veritat i la vida. El que hem de fer ara nosaltres és posar-nos a la feina i no deixar que es perdi l’obra que ell va començar.
Que Déu... il·lumini els ulls del vostre cor. És amb els ulls de l’ànima amb els quals hem de mirar i veure la veritat de la nostra fe. Amb els ulls del cos no serem capaços de veure l’esperança a la qual se’ns crida. Sí, l’Església, i cadascun de nosaltres, hem de viure en aquest món com a cos de Crist. Aquesta fe és la que ens ha d’alimentar l’esperança i l’amor per no defallir mai i per actuar sempre d’acord amb Crist Jesús.
La festa de l’Ascensió és conseqüència directa de la festa de la Resurrecció i està íntimament unida a la festa de la Pentecosta. Les tres festes formen com una unitat la Pasqua del Senyor. Amb la seva resurrecció, Crist ens va regalar la victòria sobre la mort. Amb la seva ascensió ens va ensenyar a buscar les coses de dalt i amb l’enviament del seu Esperit ens va infondre força i vigor per no defallir davant les dificultats.
En aquest cap de setmana que hem celebrat el 8è Parlament de les Religions a Andorra, els cristians hem de ser testimonis de la nostra Fe i viure sempre en l’esperit de la Pasqua, perquè, encara que el Crist físic i històric va marxar, ens ha deixat el seu esperit sempre a nosaltres i entre nosaltres.
Si volem... podem.