Ossa

Tots hem pogut veure al web del Diari l’ossa que es va passejar a la vora de la carretera de la Cortinada i potser la primera idea sobrevinguda és aquesta mostra ancestral de llenguatge inclusiu en gènere femení, perquè de temps immemorial en aquestes valls s’anomenen osses encara que siguin exemplars mascles, com va ser el cas de jove plantígrad aparegut a la parròquia d’Ordino.

Els banders s’han encarregat de seguir les passes de l’animal, segon a segon, per si de cas hagués estat necessària la seva intervenció. I sembla que no, que el visitant, fins ara sense nom, se’n va tornar al seu hàbitat boscós, “sense cap incident”.

Potser per mascle i jove, va cedir a la curiositat, per sobre de la por, digueu-li timidesa, envers els humans, que generalment els especialistes atribueixen a aquests animals.

Amb tota probabilitat hi va haver algú, caçador o caçadora, que va resistir la temptació de disparar-li per aconseguir el valuós trofeu de la seva pell, que no va obtenir, ni vendre, tot seguint la dita espanyola.

El cos de banders va manifestar la preocupació que l’ossa, aquesta per començar i potser d’altres, s’acostumen a la companyia humana, com ja han fet els senglars de Barcelona –a Collserola i fins a les platges durant la pandèmia– perquè així troben aliment amb la màxima facilitat.

Molts i moltes hem vist vídeos amb osses passejant per jardins i fins a la cuina de cases unifamiliars del nord dels Estats Units i el Canadà, sovint atretes pel típic pastís de poma.

En aquestes valls, i fins ara, no s’ha divulgat cap episodi d’aquesta mena, i els que hem pogut veure reproduïts també acabaven bé; val a dir sense més incident que l’ensurt en veure tan a prop un d’aquests gegants de la natura.

És fàcil imaginar, d‘altra banda, les reaccions divergents entre els ecologistes satisfets per una mostra de riquesa de la fauna, ramaders preocupats pels potencials danys als ramats que s’han constatat en altres moments i caçadors frustrats per no haver aconseguit una peça major, com hauria estat aquesta.

Com que, a la fi, bé està el que bé acaba, la passejada d’aquesta ossa ha estat una notícia de les que abans anomenàvem “d’interès humà”, més que la protagonista no ho fos, de suposadament racional.

El que podem és imaginar mares –i pares– ensenyant a la canalla la passejada del plantígrad, entre comentaris sobre les característiques del visitant i crides a la prudència, si fos el cas que se’n trobessin algun altre relativament a prop, fins i tot també si el veiessin relativament de lluny.

L’episodi ha quedat així, sense més conseqüències que la referència gairebé segura en el resum dels esdeveniments de l’any, la posobra o el dia mateix de l’arribada del proper 2025, habitual en la majoria de mitjans de comunicació, si no en tots, o gairebé. Ara ja ho sabem, que l’ossa ens visita. Segons la competència, per tercera vegada només en el tercer semestre, sense aclarir que sempre ha estat el mateix exemplar repetidor, o més d’un del visitant no sigui víctima de tret, o de verí, com el francès Cachou, sense que encara la investigació hagi aclarit qui el va matar.

A falta dels exemplars de la fauna endèmica i silvestre que es van poder veure un temps a Naturlàndia, bé estan les aparicions en noticiaris i reportatges dels mitjans audiovisuals. I també les aparicions reals, en carn i os –mai més ben dit– sempre, això sí, que passin “sense incidents”.