La Ferrara de Giorgio Bassani

Hi ha escriptors i artistes que resten per sempre més identificats amb una ciutat: Kafka i Praga, Hugo i París, Joyce i Dublin... Entre ells llueix amb llum pròpia el duo Bassani-Ferrara. Giorgio Bassani (1916-2000), encara que nascut a Bolonya de família jueva, va passar la infantesa i la joventut a Ferrara, la ciutat dels Este, que el va marcar profundament. Una ciutat singular: el 1492, Ercole d’Este va encarregar a l’arquitecte Biaggio Rossetti un eixample anomenat “addizione erculea” que, segons Jacob Burkhardt, “va convertir Ferrara en la primera ciutat moderna d’Europa, la primera on, per suggeriment dels prínceps, es construeixen grans barris regularment disposats”.

Allà va viure els esdeveniments, les convulsions, la transformació de la ciutat i dels homes enduts per la terrible onada de les Guerres Mundials. Les guerres posen a prova els humans i coven la por, la mentida, la fam, la hipocresia, la traïció i, a l’ensems, l’heroisme i la generositat.

Ferrara no va ser una excepció, però, a diferència de la majoria, va trobar un literat que la cantés. No només són protagonistes les persones, també els carrers i les places: la Giovecca, el Corso Roma, la Via Mazzini, la Via Vignataglia, les muralles...

La trajectòria vital de Bassani és rica en situacions diverses. Fou empresonat com a militant antifeixista el 1943. Instal.lat a Roma, va exercir de professor d’Història del teatre i va treballar d’assessor en una editorial. Precisament fou ell qui va rebre el manuscrit de Giuseppe Tomasi di Lampedusa i aconsellà publicar Il Gattopardo. Meticulós a l’extrem, sotmetia els seus escrits a contínues revisions. Les seves obres més conegudes són Cinque storie ferraresi (1956), Il Giardino dei Finzi-Contini (1962, duta al cinema per Vittorio De Sica), Dietro la porta (1964) i Dentro le mura (1974), així com el llibre de poesia L’alba ai vetri (1963).

–(Citació d’Els promesos de Manzoni que encapçala Dins la muralla): “Certament, el cor, per a qui l’escolta, té sempre alguna cosa a dir sobre allò que serà. Però què sap el cor? A penes un poc d’allò que ja ha passat”.

–“Però, ben mirat, no era més bonic? –cuitava a afegir amb un somriure– ¿No són justament els entrebancs, els subterfugis, l’incentiu més valuós de l’amor?”.

–“Durant la nit la temperatura va acabar de baixar. La suau llum rosada que l’endemà de matí es va obrir pas treballosament a través dels vidres incrustats de glaç, era un llum que provenia d’un sol distant, perdut en un cel d’un blau confós, emboirat, un sol que no escalfava”.

–“La neu encara queia. D’aquí unes quantes hores faria gruix, estendria damunt tota la ciutat, presó i gueto comú, el seu silenci opressiu”.

–“Uns ulls foscos on el llampec de la joventut brillava només de tant en tant i gairebé d’amagat, i amb una expressió espaordida, malenconiosa, no gaire diferent d’aquella plena de paciència i de dolcesa de certs animals domèstics”.

–(Geo Josz va ser l’únic supervivent dels 183 jueus –d’entre els 400 de Ferrara– deportats a Alemanya el 1943): “Venia de molt lluny, de molt més lluny d’allà on realment venia. Retornat quan ja ningú no l’esperava, què volia ara? Per afrontar amb la calma apropiada un interrogant d’aquesta mena, haurien calgut uns altres temps, una altra ciutat”.

–“Tot canviava, en definitiva. En Geo, per una banda; Ferrara i la seva societat (sense excloure’n els jueus salvats de les matances), per l’altra: tot i tots quedaven de cop i volta inclosos en un moviment vast, ineluctable, fatal. Coordinat, com el de les esferes lligades per engranatges a un únic eix invisible”.

–“És ben cert que la llum diürna és tedi, dura son de l’esperit, «tediosa hilaritat», com diu el poeta”.

–(La nit dels assassinats, el 15 de desembre de 1943): “‘A noi la morte non ci fa paüra, /viva la morte e viva il cimitero...’ cantaven invisibles els homes dels camions. Era un cant cadenciós, però no guerrer, que també estava ple de desesperació”.

Passolini, deixeble com ell del gran historiador de l’art Roberto Longhi a la Universitat de Bolonya, va escriure una crítica de Dentro le mura: “La seva prosa, de fet, no expressa la realitat, sinó que ens hi envia. Potser en el fons allò que hi predomina és el plany del petit burgès jueu pel fet de no ser un petit burgès qualsevol, i el seu esforç terrible per ser-ho”.