Meritxell i l’arquitectura del seu temps

A la pregunta: “Què és la vida?”, la majoria respondríem: “Un misteri.” Efectivament, no sabem d’on venim, per què hi som, què hem de fer, ni cap a on anem. I perquè, en la nostra més curta o més llarga vida, no som capaços ni tenim temps de conèixer tota la realitat que ens envolta, que ens conté i que som. Davant d’aquest repte en què es converteix viure, l’home ha hagut de recórrer a l’única eina de què disposa, el coneixement. El coneixement que es presenta, com ha escrit el científic i pensador Jorge Wagensberg, és en els seus tres possibles tipus, el racional o científic, l’emocional o artístic i l’espiritual o transcendent. I així l’home ha esdevingut necessàriament social, car no pot gestionar ni progressar, aïlladament, en cap dels tres tipus de coneixement sense l’estructura de la societat.

Altrament, l’experiència de la vida i el mateix coneixement racional ens han demostrat la condició cíclica de la vida, la seva dualitat, vida/mort, ordre/caos. I com se succeeixen els cicles, inexorablement l’un i l’altre, ininterrompudament.

Aquesta organització social i aquesta finitud dels cicles han conduït al fet que apareguin necessàriament les religions per poder relligar, a partir de cert nombre de persones, el conjunt d’individus que formen les comunitats, els grups, les nacions, els estats, les civilitzacions, dins l’àmbit espiritual o transcendent. Entenent l’espiritualitat com a obertura, èxtasi, sortida d’un mateix cap a l’altre o a l’Altre. L’aparició del temple, com a lloc de culte d’una divinitat o de contemplació del que és sagrat i de relació o mediació amb el que ens transcendeix, és conseqüència de l’aparició de la religió.

Meritxell és l’únic lloc d’Andorra que reuneix la condició de temple en totes les seves possibles manifestacions. Així, l’oratori (lloc d’oració), l’ermita (lloc de culte en despoblat), la capella (lloc de culte sense plenitud de drets), l’església (edifici de culte), el santuari (lloc on es venera la Mare de Déu o un sant) i la basílica (lloc de culte amb privilegis del Papa). Des d’un punt de vista lògic, tot allò que no podem conèixer per la raó ni per l’emoció ho fem a través de la fe.

Des d’aquesta darrera via es pot dir que la creació, de la natura amb les persones, és portadora de divinitat i, per tant, del sagrat. Mircea Eliade sobre aquest propòsit ens recorda que l’home no és l’inventor, ni creador, ni productor del sagrat, sinó que és qui el descobreix, qui el troba i qui el percep com a quelcom d’essencial en la realitat. I també ens diu que el sagrat és un element en l’estructura de la consciència i no un estadi en la història de la consciència.

Un dels misteris de l’Església catòlica dins del temple es realitza en tres actes, la celebració de la fe que implica la memòria, l’anunci de la fe que implica l’enteniment i el servei de la fe que implica la voluntat. Aquests tres conceptes es poden transposar en altres tres paraules que són bellesa, veritat i bondat, i que es poden relacionar amb l’emoció, la raó i la fe. L’arquitectura, doncs, com a potenciadora de l’elevació de l’esperit i mediadora. I l’arquitectura que persisteix esdevé un lloc d’identitat.

Meritxell ha esdevingut, a través de l’arquitectura que hi ha persistit, un lloc d’identitat, espiritual i política, representatiu de l’Andorra d’ahir i de la d’avui.

Amb un esperit del lloc fruit de l’aportació de les persones al llarg de les diferents generacions en una assumpció continua i renovada. I això almenys des d’abans del 1176 fins avui. I així el 1873 es va declarar Nostra Senyora de Meritxell patrona de les Valls d’Andorra i el 1914 s’hi va sentir per primera vegada l’himne Andorrà. El 1921 es va coronar Nostra Senyora pel Poble Andorrà. La renovació de l’arquitectura religiosa que acull el sagrat és necessària amb el temps, per tal d’actualitzar i fer comprensible la simbologia així com sensible l’expressió artística continguda, i actuals els rituals de relació amb el sagrat. La dessacralització del cicle actual soferta amb la globalització passarà i cal adaptar-se com s’ha fet a Meritxell.

Arquitectònicament, Meritxell s’ha anat bastint en una continuïtat històrica. No es tracta de dos santuaris, el nou (1976) que substitueix el vell (1658), sinó d’un de sòl que al llarg dels segles s’ha anat modificant substancialment però quedant sempre la part vella integrada en la nova. Així com la nau romànica va ser integrada com a transsepte del santuari vell, aquest ha estat integrat harmònicament en el gran conjunt de volums del santuari nou, que no es va construir en tota l’extensió prevista. O finalment en les intervencions d’adaptació per a ser basílica amb la incorporació de l’ambó (2014), del sagrari (2015) i del setial o cambril de Nostra Senyora (2017). I en el futur altres ampliacions o reformes que s’hi realitzaran.

El temple de Meritxell està fet d’arquitectura tradicional popular i d’autor postmodern. El 1976 R. Bofill va introduir la monumentalitat en els edificis públics i l’arquitectura religiosa a Andorra. Al seu temps, la part antiga de la nau romànica acollia el sagrat conservant les orientacions als quatre punts cardinals habituals i unes dimensions petites i foscor per al recolliment. La part del segle XVII modificà les orientacions i s’hi incorporà la reixa de separació i s’hi afegiren retaules i imaginària nova; mentre que el segle XIX s’introduí el cambril per a Nostra Senyora amb escales al fons de la nau donant profunditat al retaule principal. Mentre que al segle XX a la part nova s’han introduït proporcions seguint el rectangle solsticial de Meritxell en volums, paviments i parets, una creu de planta amb dos eixos compositius principals (la creació o natura i el sagrat) i dues ales diferents però simètriques amb un altar central, amb dos claustres un obert per contemplar el cel i fer-hi actes culturals i l’altre amb aigua per reflectir i contemplar el cel al terra, amb uns grans finestrals contemplatius de la natura donant als claustres. I tota una sèrie de dualitats aplicades en els revestiments interiors blancs i negres, en l’ús de materials rugosos a l’exterior i suaus a l’interior, la combinació de pedra rústica tradicional de color fosc i arcs de pedra artificial blancs a l’exterior, la presentació de volums dominant la component horitzontal seguint una línia perpendicular al pendent de la muntanya i fent sobresortir petites torres perimetrals i una de gran, central o campanar, revestit de xapa de coure, un paral·lelepípede en contraposició a les cobertes horitzontals de les naus semicilíndriques i totes elles marcades per finestres allargades centrades sobre grans arcs de pedra artificial blanca, amb una predominança de murs escapçats per sobre i arcs descoberts en sintonia amb les ruïnes de la part vella posteriorment coberta i l’ús de figures geomètriques i volums purs, interiors i exteriors. Finalment, els darrers elements introduïts han cercat l’ús de fragments de volums purs: l’ambó fet en un tros de tronc de con invertit de marbre blanc buixardat i coronat amb una mitja secció el·líptica polida i inclinada i l’altra plana de suport al llibre sagrat, de fusta lacada de negre formant un caixó; el sagrari (o buit per ple) situat en una cantonada que sosté la torre principal o campanar ocupant el buit previ fet dins la paret i que no podia ser quadrat i estable sinó ròmbic i inestable; un rombe en dos plans que intercepten a 90 graus i que tenen origen en dos mitjos rombes de 90 graus un en cadascun dels plans perpendiculars, i el setial o cambril adaptat al segle XXI de Nostra Senyora, situat en l’espai de la nau al qual es reintegra i es fa plenament accessible per tots els costats i en una cruïlla significativa dins les proporcions que segueixen els dibuixos del paviment, amb la utilització del cilindre generat per una circumferència o figura equidistant en tots els seus punts respecte al centre, com a volum geomètric net a partir de diferents trossos de cilindre, tres d’acer i un de vidre i tota una simbologia des del color blanc, al gravat d’una gavernera i les dues corones de llums, etc.

Certament. Meritxell es troba en sintonia amb l’arquitectura del seu temps.