Català

En un país “normal” difícilment existiria ni s’explicaria una llei com la que tenim aquí, per protegir i promocionar la llengua oficial única. Però és que en cap dels estats europeus semblaria possible que l’idioma amb més ús social en fos un de foraster, com és el cas d’aquestes valls.

Costa imaginar que l’alemany a Alemanya, el francès a França o l’espanyol a Espanya haguessin de ser defensats amb una norma que prevegi fins i tot sancions per a qui no l’empri. Sense el coneixement suficient per fer servir cadascun d’ells al seu territori, difícilment hom podria apropar-se a un íntegrament social, ni tan sols a un lloc de treball digne.

Una de les excepcionalitats andorranes, i aquesta no inclosa en el tractat d’associació amb la Unió Europea, pel que sembla, és la primacia de l’espanyol i –en segons quins ambients– del portuguès arribant a les nostres oïdes.

Semblaria, però, que no hi hagi cap voluntat d’aplicar el règim sancionador inclòs en el text. No és de preveure cap afany recaptatori en les multes previstes ni que puguin arribar al màxim dels seixanta mil euros, si no fos en un cas extrem de negativa recalcitrant mantinguda en el temps i ignorant tot un seguit d’expedients tramitats sense cap efecte negatiu.

No és el mateix cas que molts, i en molts llocs, atribueixen a les sancions per saltar-se normes d’aparcament, o de trànsit. Per molt que una estadística catalana publicada en aquest Diari diguin que al principat veí només s’arriben a cobrar el dos per cent de les sancions imposades pels mossos o mosses (d’esquadra).

El que sembla més eficient de la norma és vetar la renovació del permís de residència i treball al cap de dos anys d’estada si no s’acredita un coneixement mínim –i sembla que és un mínim accessible a qualsevol capacitat humana que s’anomena més o menys “normal”. Tret de la voluntat tancada i negativa davant la llengua nacional, perquè el resident, sobretot de segons quin origen, ja creu que en fa servir una que entiende todo el mundo i no és l’anglès.

Potser l’elevació a requisit per mantenir la residència i una feina fronteres endins serà una mesura molt més eficient que la sanció econòmica. En tot cas, també vam poder llegir no fa gaire que s’ha triplicat el nombre d’inscripcions als cursos gratuïts de català que ofereix el Govern.

La por guarda la vinya? Potser. Però el recurs més senzill i segur el tenim els catalanoparlants: seria prou no canviar de llengua a la primera frase en la predominant que sentir d’un interlocutor o interlocutora. Només caldria quan comprovéssim que l’altra persona veritablement no entén el que li diguem. Especialment, si fa tota la fila de turista i ens pregunta en anglès, o francès, o qualsevol altra de les mil i una llengües del món i som capaços d’entendre-la i respondre-hi.

Diuen els qui acostumen a definir-se “ciutadans del món” i acaben sent d’enlloc en realitat que un idioma és tan sols una eina per entendre’ns. Ho és, però també quelcom més. Perquè les paraules aparentment coincidents en el significant no ho són del tot. Els sinònims tenen matisos; si no, només caldria un vocable i prou en cada cas.

El conjunt d’un lèxic es correspon amb la visió del món i de cada persona o concepte que existeix en una societat determinada i, de vegades, només en la persona concreta que ens parla o ens escriu. O no?