De ‘Dallas’ a Eurovisió
Fa molts anys, quan a aquest racó d’Europa, des dels EUA va arribar una sèrie mítica, Dallas, on apareixia el magnat del petroli JR i la seva dona alcohòlica, Sue Ellen, es comentava que a Rússia, que encara era l’URSS, emetien fragments de la sèrie per mostrar la degradació del món no comunista. A mi em semblava divertida, un fulletó a l’americana, que almenys era entretingut.
Faig aquesta introducció perquè la setmana passada, a la nit, fent aquella pràctica, avui en dia quasi oblidada, anomenada zàping, vaig anar a parar al festival d’Eurovisió. Ja havien acabat de participar els països de la final, i per la pantalla feien un petit resum de totes les intervencions. No podia imaginar-me que existís una cosa tan lletja i grotesca, i no sé per què em va venir al cap la consideració que feien els russos de Dallas. Coses de l’inconscient.
Potser decadent no és l’adjectiu adequat per definir el festival d’Eurovisió, en podria utilitzar d’altres: kitsh, cursi, carrincló, xaró, ordinari, grotesc, vulgar…
També dedueixo que la desmesurada atenció que el festival d’Eurovisió té per part dels mitjans de comunicació és una prova que hi ha molta gent que el gaudeix. Segurament, cap problema, sols faltaria. Que cadascú miri allò que li agradi, i n’opini el que vulgui. Però a mi no m’agrada gens, el trobo de mal gust i desfasat.
L’estona en què vaig veure el resum em va fer pensar també a com es poden fer malbé els espectaculars mitjans tècnics que tenen al seu abast, amb una posada en escena de les diferents intervencions que resulta patètica.
Si es pensa bé, és una llàstima que fa uns anys no triomfes un personatge com Chikilicuatre. La mofa que va escollir el respectable públic espanyol per representar el país era el millor que li podia passar al festival. Però sembla que Europa no va captar la ironia.
Si no vaig errat, perquè tampoc em vull convertir amb un expert del tema, Andorra va concursar a Eurovisió durant uns pocs anys. Ara, afortunadament, ja no. Ja no. Que bé! Una sàvia decisió.
És que servia per promocionar el país, diran alguns. Potser, però segur que hi ha altres maneres de fer-ho. I si al final no estan d’acord amb la meva manera de pensar, i gaudeixen de l’espectacle i són fans del festival, em sembla perfecte. Almenys, la música i els esdeveniments d’aquest tipus, per ridículs que siguin, no maten ningú. Això sí, si cantes, no donis opinions sobre el que passa al món, que si ho fas et picaran la cresta.