‘La Cavalleria Roja’

Confessava Isaac Bàbel (1894-1941): “No tinc imaginació... No sé inventar. He de conèixer-ho tot fins a l’últim senyal, si no, no puc escriure res.” Qui s’expressa així és un dels grans literats russos del segle XX. Amb una obra curta constituïda per dues novel·les: La Cavalleria Roja i Contes d’Odessa, i dues peces de teatre, L’ocàs i Maria, la seva contribució és rellevant. Amb frases curtes d’enlluernadora claredat, la força dels seus relats prové dels fets viscuts personalment en les campanyes contra els blancs i els polonesos en la terrible guerra civil russa. Un alè sobrevola els seus contes: és el lirisme que emana de la seva prosa directa, sense ornaments, el cruel espectacle de la vida i la mort. Ens diu el seu col·lega i amic Erenburg: “L’única cosa que no suportava era l’ambient literari, assistir a una reunió d’escriptors era un càstig per a ell. Li agradaven les curses de cavalls, mai no podia passar davant d’un cavall amb indiferència.” Un intel·lectual amb ulleres enrolat entre cosacs analfabets però dotats d’una majestuosa simplicitat, lligats a la terra i a una idea incomprensible per a la majoria: la revolució. Empresonat per Stalin el 1939, va morir al cap de dos anys.

–“En el poblet tot eren gemecs. La cavalleria havia saquejat el blat i reemplaçat els cavalls. Els soldats s’emportaven el bestiar de càrrega i el canviaven pels seus rossins extenuats. No es podia culpar ningú. Sense cavalls no hi ha exèrcit.”

–“Apotek (el pintor) va enllestir el Sant Sopar i la lapidació de Maria Magdalena. Un diumenge va descobrir els murs pintats. Il·lustres ciutadans, convidats pel capellà, van poder reconèixer, en l’apostol Pau, Janek, el convers coix; en Maria Magdalena, la noia jueva Elka, filla de pares desconeguts i mare de molts fills naturals. Els il·lustres senyors van ordenar immediatament que s’encalcinessin els frescos blasfems.”

–“El camí de l’església corria sota la lluna com un lluent rierol lletós. El perfum dels lliris era pur i fort com l’alcohol.”

–“L’escenari de la batalla s’acostava a la ciutat. Al migdia Korotxàiev, amb la seva capa negra, va passar volant pel nostre costat; era el degradat cap de la Quarta Divisió que ara lluitava pel seu compte i cercava la mort. Em va dir cridant sense aturar-se: ‘Les nostres comunicacions estan tallades; Radzivíl·lov i Brodi estan cremant!’ Se’n va anar al galop amb la capa onejant en l’aire, tot negre, amb les ninetes dels ulls com carbons.”

–“El cementiri d’un poble jueu. Azriil, fill d’Ananias, boca de Jehovà; Ilià, fill d’Azriil, cervell que va combatre cos a cos amb l’oblid; Wolf, filla d’Ilià, príncep raptat a Totra en la seva dinovena primavera; Judà, fill de Wolf, raví de Cracòvia i de Praga; Oh, mort oh cobdiciosa, oh àvida lladre, per què no has tingut compassió, almenys una vegada?”

–“Ens traslladàvem de Khotin a Berestetxko. Els soldats dormitaven sobre les selles. La cançó brunzia com un torrent gairebé eixut. Sobre les tombes mil·lenàries jeien cadàvers monstruosos. Mugics amb camises blanques ens saludaven amb profundes reverències, traient-se les gorres.”

–“L’orquestra va interpretar la Internacional i els cosacs es van acomiadar de Pàvel Trúnov. Tot l’esquadró va saltar a cavall i disparà una salva enlaire; el nostre tres polzades va retronar per segona vegada. Vam enviar tres cosacs a buscar una corona. Van marxar a correcuita, disparant enlaire, a galop; es llançaven de la sella i feien exercicis d’equitació. Van tornar amb grapats de flors roges. Pugatxov les va escampar sobre la tomba i nosaltres ens vam anar apropant a Trúnov per fer-li l’últim petó.”

–“Llavors és que ets un tolstoià? –va murmurar Akínfiev, reculant un pas. –Llavors és que sóc un tolstoià– vaig dir alçant la veu–. Què vols de mi, Ivan? –El que vull és que ho reconeguis– va començar a cridar Ivan amb un aire salvatge i triomfal– que ho reconeguis, perquè jo tinc només una llei per als tolstoians: pelar-los a tots, perquè veneren Déu...”

Feien una guerra elemental, els homes sofrien, el món s’enfonsava...