Una parella per a tota la vida

Aproximadament, fa quatre anys que estic sol sense parella. Ho porto bé i gaudeixo plenament de la solitud, per sort (i molt esforç) tinc les necessitats més bàsiques cobertes, i llevat del deteriorament propi de l’edat, gaudeixo de bona salut. Ara bé, no amago a ningú que, tot i sentir-me feliç, m’agradaria trobar algú a qui esperar o que m’esperi a casa quan es fa fosc i s’acaba el dia, algú amb qui compartir-ho tot i a qui confiar-ho tot.

A vegades això em genera ansietat, a vegades fins i tot em disminueix l’autoestima, però per sobre de tot vull mantenir-me fidel a la idea que si no apareix realment algú especial que m’ompli completament, prefereixo continuar sol, tot i ser conscient que aparegui algú així és molt complicat i, a més a més, ha de ser recíproc, fet que encara ho complica tot més.

He conegut molta gent en aquests quatre anys, i llevat de dos o tres persones, cap d’aquelles m’ha cridat prou l’atenció, i les poques que ho han fet no han volgut saber res de mi, per tant, el resultat ha estat el mateix.

Qui em coneix una mica diu que soc massa selectiu, però jo no ho crec així. Per a mi, hi ha uns bàsics imprescindibles que avui en dia em costa de trobar, i alhora no hi penso renunciar. Fer-ho significaria renunciar a qui soc, al que penso i en el que m’he convertit al llarg de quaranta-quatre anys.

Si només fóssim animals la tria seria molt senzilla: aquell espècimen que millor assegurés la descendència i continuïtat de l’espècie, i si aquest no estigués disponible, el següent immediatament posterior en aquesta valoració.

Però, ves per on, resulta que els humans som complexos, i tenim dies bons i dolents, tenim il·lusions i decepcions, tenim necessitat de sentir-nos realitzats, tenim gustos, creences, principis i valors. Als humans la vida de vegades ens supera i necessitem una mà que ens estiri endavant. I també ens sentim complets quan parem per estirar a algú altre de la mà.

Tenim defectes, sí, molts i tots, i el pitjor és que un defecte per a un pot ser una virtut per a un altre. Ergo, una relació de parella duradora també esdevé molt més complexa.

Aquesta complexitat requereix dos principis bàsics: d’una bona elecció i d’un ferm compromís. En aquests dos punts és on, al meu entendre, patinem avui en dia com a societat.

Quant a l’elecció trobo que són cabdals dos factors, per una banda, l’atracció i, per l’altra, la racionalització del conjunt.

L’atracció és involuntària, sorgeix i pot ser molt diversa en cada cas. De vegades ens atreu un físic, de vegades un somriure, una veu, un caminar... una ment també la podem trobar atractiva. En qualsevol cas l’atracció és totalment necessària i imprescindible, però no és suficient.

Requerim a continuació la racionalització del conjunt, és a dir, la valoració si la nostra unió amb aquesta persona per la qual sentim atracció pot arribar a ser bona tant per a nosaltres com per a l’altra persona. I aquesta és la part més difícil, sobretot perquè convé fer l’exercici de posar-la en perspectiva, ja no del moment actual, sinó extrapolar-la al futur i en multitud de situacions, que ben segur arribaran.

Quan som joves, quan tot ens va de cara, i en els moments fàcils, tot es veu de color rosa, qualsevol per qui ens sentim atrets ens serveix. Ara bé, la vida té molts colors, i una racionalització de les nostres atraccions interpolades en els diferents colors de la vida ens pot ajudar a prendre una elecció amb més probabilitats de sortir-ne guanyadora a llarg termini.

La seguretat absoluta mai la tindrem, però si hem de jugar-nos gran part de la nostra vida, fem-ho amb qui es maximitzin les opcions, no tan sols amb qui més atracció sentim.

Sé de gent, i a mi mateix també m’ha passat, que a partir de l’atracció hem construït la nostra pròpia pel·lícula de color de rosa, i després la realitat ens ha ensenyat que l’atracció no era suficient. Però com hem construït un ideal a partir d’una atracció, després pot ser costós sortir-ne, i la decepció posterior ens pot escaldar tant que pot arribar a diluir-nos per a properes oportunitats. Hi ha qui d’això en diu motxilles.

Jugar-ho tot a la racionalització tampoc és garantia de res, ja que sorgiran moments que haurem de tirar de cor, i si el nostre cor no ha palpitat abans amb força, difícilment podrem superar tants i tants obstacles que trobarem pel camí.

Al meu entendre, doncs, és en l’exercici de combinar atracció i racionalització on tindrem les majors probabilitats d’èxit, sense oblidar mai un altre precepte important: les parelles sempre són cosa de dos, i si un dels dos no tira, l’èxit es veurà seriosament compromès.

Lligat amb això últim, abordo a continuació el segon principi bàsic: el compromís. Una atracció ben racionalitzada que no disposi d’un sòlid compromís mutu té moltes opcions de descarrilar amb el pas dels anys.

En part és normal que l’hàbit, el costum i la rutina ens generin una sensació de relaxació que pot anar degenerant les relacions al no cuidar certs detalls i accions que ja donem per descomptats, però que al mateix temps són necessaris per mantenir viva la flama.

És en aquests moments en què un ferm compromís pot ajudar a no abaixar la guàrdia, i a no donar per fet o passar per alt la necessitat que tota persona tenim de sentir-nos especials per als que més estimem, ja que tant o més important que estimar també ho és sentir-nos estimats.

El compromís esdevé una bona eina, quan al nostre voltant tot fluctua, tot canvia a un ritme de vertigen, i ens genera una supèrflua necessitat de canvi constant i de no aturar-nos, cosa que no sempre ens ajuda a veure-hi clar.

Tot l’exposat anteriorment tan sols pretén contribuir a la reflexió, al mateix temps que recordar que no es pot ser dos, sense ser primer un. Pretendre trobar en la parella allò que abans no hem construït en nosaltres pot esdevenir en fracàs donat que una parella ho hauríem de veure com un complement, no pas com a una necessitat.

El complement perfecte per continuar desenvolupant-nos i continuar creixent sense que es converteixi en una llosa que ens impossibiliti avançar i sentir-nos encara més complets.