Les selves tropicals i el canvi climàtic (I)

La degradació i fins i tot destrucció de les selves intertropicals pot tenir efectes sobre el clima a escala planetària. Encara que les selves pluvials dels tròpics representen tan sols un 7% de la superfície terrestre, el seu paper com a regulador de la màquina climàtica del planeta és decisiu. En conseqüència, podem creure que en el canvi climàtic actual hi té un paper més o menys rellevant el conjunt de processos que, promoguts per l’ésser humà, condueixen a una alteració d’aquestes forests pluvials intertropicals.

Per entendre com les alteracions de les selves dels tròpics poden agreujar el canvi climàtic hem de tenir en compte les característiques intrínseques del clima regional que presideix aquests boscos. Aquestes condicions climàtiques que defineixen la pluviïsilva tropical venen donades per unes temperatures altes i relativament constants, i per unes pluges abundants distribuïdes d’una manera força regular al llarg de l’any, sense que hi hagi un període que pugui considerar-se d’eixut. També per una humitat atmosfèrica elevada, variable al llarg del dia i amb l’alçada del bosc, però rarament per sota del 80%, excepte als cimalls dels arbres, el cobricel del bosc, o per damunt d’aquest i a les clarianes més extenses.

A les vores de l’equador, en l’anomenada zona de convergència intertropical, convergeixen els vents alisis de cada hemisferi (uns vents que són del nord-est virant a l’est a l’hemisferi nord i del sud-est virant també a l’est a l’hemisferi sud), provinents dels cinturons subtropicals d’altes pressions, que s’estenen al voltant dels 30 a 35º N i S de latitud. Els alisis, en trobar-se en aquesta zona equatorial, aixequen l’aire càlid i carregat d’humitat procedent de la intensa evaporació dels mars, rius, llacs i boscos. Les masses d’aire càlid i humit són, per essència, inestables, i per això aquests ascensos ocasionen, en condensar-se el vapor d’aigua de l’aire, fortes pluges en forma de tempestes intenses. Aquestes tempestes poden arribar a tenir una intensitat de la precipitació de fins a 100 mil·límetres per hora com a valors màxims (Folch i Camarasa, 1994).

La zona de convergència intertropical no és estable, sinó que experimenta una migració estacional en latitud, seguint el moviment aparent del Sol. Així, mentre es manté a l’hemisferi austral durant l’hivern boreal, de desembre a març, se situa a l’hemisferi boreal durant l’hivern austral, de juny a setembre.

En el marge de la convergència, pel costat de l’alisi més potent, el de l’hemisferi sotmès a l’estació freda, es forma l’anomenat front intertropical, que empeny d’est a oest formidables tempestes que porten precipitacions a les façanes orientals dels continents (nord-est d’Austràlia, mata atlàntica brasilera, Madagascar) o als vessants marítims d’algunes serralades més interiors, com ocorre als aiguavessos meridionals de l’Himàlaia i d’algunes serralades del sud de la Xina, a la costa colombiana del Pacífic o al mont Camerun.

Generalment, a causa de l’elevada capacitat higromètrica d’un aire tropical que es troba proper a la saturació del vapor d’aigua, el màxim de la precipitació (òptim pluviomètric) sol situar-se en aquests casos a unes altituds força baixes.

Una de les notes més importants de les selves pluvials intertropicals és la funció clau que hi té l’evapotranspiració per donar lloc a les característiques pluges tan intenses de tipus convectiu, en part alimentades per la gran quantitat de vapor d’aigua que en prové. Certament, la pluviositat fa possible l’existència de selves, a la vegada que la mateixa selva alimenta, a través d’una evapotranspiració enorme, les pluges. A les conques de l’Amazones i del Congo, el vapor d’aigua procedent de l’evapotranspiració permet que es generin masses nebuloses de 100 a 1.000 km de diàmetre i de fins a 14 km d’altura per damunt de les extensions de selva tropical (Folch i Camarasa, 1994). Fins i tot, alguns cumulonimbus hi ultrapassen aquesta altura dels 14 km.

Pel que fa a la distribució de les precipitacions, a les selves intertropicals els valors mitjans anuals se situen generalment entre els 2.000 i 4.000 mm (per fer-nos una idea de la magnitud d’aquests valors, la precipitació mitjana anual d’Andorra la Vella és de 800 mm). I hi ha casos en què la pluviometria resulta encara més elevada. A Débundscha, per exemple, al Camerun, al peu de la muntanya que dona nom a aquest estat africà, s’enregistren més de 10.000 mm en un any, com a mitjana. A López de Micay, al Pacífic colombià, en un indret emplaçat a una altitud escassa, aquesta mitjana supera també els 10.000 mm, i tal vegada, fins i tot, els 12.000 mm, de manera que aquesta estació de López de Micay constitueix un dels llocs més plujosos del món.