Cal·ligrafia

El dia internacional dels arxius (cada dia és internacional o mundial d’una cosa o una altra) “cau” en el dia deu vinent, dilluns. Els arxius són contenidors d’una memòria, acullen documentalment els testimonis de la història de cada àmbit i, el que esmentem, la de tot el nostre país.

Per a la commemoració s’han previst dues jornades d’actes al llarg de tota una setmana, segons que ens informava Cèlia Realp. Dimecres, dia 5, hi haurà un curset de cal·ligrafia, entre deu del matí i una del migdia.

Cèlia aclareix que, en aquest cas, serà amb tipus actuals, i no de medievals, que en podrien ser objecte en un futur, segons sigui l’acollida d’aquesta primera convocatòria.

Els manuscrits medievals, concretament dels segles X al XII, seran objecte d’un taller de lectura. Més aviat podríem dir de desxiframent o desencriptació. Cinc dies més tard i a les mateixes hores.

Tots dos cursets són gratuïts, però amb necessitat d’inscripció prèvia, per reunir un nombre de participants que sigui suficient per al desenvolupament de les sessions.

Cèlia comentava també que no són moltes les persones capaces de llegir amb facilitat ni agilitat aquestes “relíquies” laiques escrites i datades en un passat tan llunyà.

Per a aquest primer de cal·ligrafia, els “alumnes” faran servir retoladors i es deixarà el plomí per a una nova cita.

És cert que cada cop escrivim menys “a mà”, ni enviem o rebem cartes redactades amb aquest sistema. Ni tan sols els farmacèutics o farmacèutiques han de fer front a aquella intrincada “lletra de metge”, perquè les receptes ja acostumen a ser impreses des de l’ordinador. En definitiva, el que pretén l’Arxiu amb aquesta convocatòria és iniciar la ciutadania, millor com més sigui el nombre, en l’art de llegir –tornarem a dir desencriptar– i a recuperar la figura de l’amanuense espontani.

Perquè encara avui, i sense data de caducitat, enviar cartes per la via postal i escrites a mà és un senyal d’elegància social, d’una d’aquelles modes “clàssiques” que mai no passen de moda.

Si és un escrit llarg i detallat, potser millor, però també es continuen agraint les postals, aquests impresos amb fotografies o dibuixos adients al cas amb quatre, de vegades encara menys, afegides amb tot un gran contingut d’emocions i afectes.

Qui no s’alegra de rebre’n, més que sigui una de les segones, més que sigui pel recordatori ja inusual del sant, o del més freqüent aniversari, o des del lloc de destinació d’un viatge?

Tot i que sovint, la postal arribi quan ja ens hem retrobat en persona amb el o la remitent. Perquè això és inherent a aquest tipus de correspondència: el que triguen a arribar a destinació, que és molt. Potser per compensar la tarifa, en aquests casos més baixa que la de la carta “normal”, dintre d’un sobre tancat que evita l’accés al contingut de qualsevol funcionari o funcionària de “correos” o de “la poste”.

Perquè diverses vegades s’ha parlat de crear un servei postal propi, nacional, sense que mai s’hagi concretat, potser per un sentit pràctic. Si ja ens el donen fet, per què embolicar-nos a esmerçar mitjans materials i humans propis, assumint els costos corresponents?

Això no és l’ensenyament, on a més de la qüestió idiomàtica hi ha la formació en les característiques i els valors distintius, diferenciats, de la comunitat pròpia. Al cap i a la fi, només es tracta de transportar i fer arribar targetes, cartes o paquets poc voluminosos –relativament–.