Tu mateix!

No hi ha frase que resumeixi millor el que no has de fer quan pots fer el que vulguis. Bé, si ets un infant no pots fer el que vulguis, però la frase ja la comences a escoltar des de ben petit.

Tu mateix!

Tens tretze anys i t’han convidat a una festa a la tarda i els pares diuen: “No pots anar-hi.” Desafies els pares, que com en aquest cas no són intractables i al final, per molt que insisteixis i tornis a preguntar, et diran: “Tu mateix!”

Ja de més gran vols fer qualsevol cosa que encara no tens edat per fer i un altre cop escoltes com et diuen: “Tu mateix!”

La vida segueix, tens parella i fills i un dia et trobes un amic tarambana que et vol convidar a un viatge, una festa o un sopar.

“Et sembla bé si vaig al sopar?”, preguntes.

“Tu mateix!” “Jo mateix?” “Sí, tu mateix!”

I sap que si hi vas ja has begut oli. Et penses que ets el mestre del teu destí i el capità de la teva ànima, però de vegades la realitat és una altra.

I quan el fill creix, ve una tarda i et diu que es vol tatuar el braç, i tot i que saps que ho farà, t’agradin o no els tatuatges, potser li diràs: “Tu mateix!”

Tu mateix és tot el que podria ser teu i voldries fer, però que els altres o veuen d’una altra manera. Aquesta és una de les cares de la moneda; l’altra és que tota la teva vida ets tu mateix.

Sols tu ets responsable dels teus actes, per molt unit que estiguis a la família, a l’original, al lloc on has nascut, als teus pares i germans, o a la segona o tercera família, a les que formaràs més endavant i que inclouen la parella i els fills, i també els amics que formen una família a part.

Tu mateix sempre decideixes què vols fer i com ho vols fer, perquè la vida passa ràpidament, i com deia Jordi Évole dissabte passat en el seu article d’opinió a La Vanguardia, un dia fas l’examen d’accés a la universitat i, quasi com qui no ho vol, els anys passen i és el teu fill qui està preparant la selectivitat. I et preguntes per què tot passa tan ràpidament. Escriu Évole: “Ahir ens menjàvem els canelons de Sant Esteve i avui és 1 de juny. I et reies de ta mare quan a finals d’estiu deixava anar ‘i d’aquí dos dies, Nadal.’”

Bé, me’n vaig d’un tema a un altre, i és que quan escric també m’agrada fer-ho, navegar entre paraules, i explicar petites històries, anècdotes o reflexions com aquesta que sorgeixen en una conversa quotidiana, sense cap més transcendència. Espero que la gaudeixis i, sigui com sigui, no t’ho prenguis malament, que no paga la pena. Tu mateix!