El Campionat de França de rugbi i el Bouclier de Brennus
L’esport va ser introduït pels treballadors britànics del port bretó de Le Havre
El rugbi va ser introduït a França pels treballadors britànics del port bretó de Le Havre l’any 1872, que el practicaven com a divertiment en els moments d’oci, impulsat pel baró Pierre de Coubertin, reiniciador dels Jocs Olímpics de l’edat moderna, que apassionat per aquest esport el va promocionar com a model educatiu aportador dels valors morals desitjables per a la joventut.
Ho va fer amb el propòsit d’introduir el model educatiu anglès a les escoles i universitats de França, amb l’objectiu de desenvolupar i enriquir la formació de les futures elits del país.
És per aquest motiu que la World Rugby Union n’ha definit com a característiques pròpies la integritat, la solidaritat, la passió, la disciplina, el respecte i l’amistat, i els ha inclòs dins el protocol oficial del seu ideari.
Puc afermançar en tot cas que als que l’hem practicat ens ha ajudat a millorar sensiblement el nivell dels valors que el camí de la vida ens ha requerit.
El primer Campionat de França, precisament arbitrat pel baró de Coubertin, es va disputar entre els equips del Racing Club i l’Stade francès l’any 1892, amb victòria del primer amb el resultat de 4 punts a 3.
L’organització va ser a càrrec de la Unió de Societats d’Esport franceses, que se’n va cuidar fins al 1921, any que es va crear la federació.
Demà, 132 anys després, es disputa la final del Campionat de França d’enguany, culminació dels 187 partits disputats entre els 14 equips que actualment componen l’elit del rugbi del país veí.
Considerat com a “verdader monument de l’esport francès,” el Bouclier de Brennus és el trofeu especialment creat com a recompensa al vencedor.
És un medalló de coure de 52 centímetres incrustat dins una fusta de faig d’un metre per 75 centímetres, que durant més d’un segle s’ha adjudicat a l’equip campió, que el conservava durant un any traspassant-lo després al guanyador de la següent edició, fent d’aquesta manera gala del verdader esperit amateur.
Contràriament a una equívoca creença, aquest trofeu no guarda cap relació amb el guerrer francès Brennus, que es va significar en el saqueig de Roma l’any 390 abans de Crist i autor de la frase “vae victiis!” (desgràcia als perdedors!), sentència que no té cabuda dins l’esperit del noble joc del rugbi, sinó que el Bouclier va ser dissenyat pel mateix baró de Coubertin i realitzat per l’artista gravador Charles Brennus, que li va donar el seu nom.
Sucumbint al poderós dictat del mercantilisme, amb la signatura de 600 contractes per part dels millors jugadors, el rugbi va esdevenir professional l’any 1996, i a partir del 2004 la Federació Francesa va crear una rèplica del Bouclier realitzada per l’orfebre Louis Guillaume Péchaud, de la qual s’entrega una còpia cada any al guanyador, que la conserva en propietat.
Víctima dels desperfectes ocasionats durant les celebracions anuals, el Bouclier de Brenus, afectuosament batejat pels jugadors com “le bout de bois” (tros de fusta) o també “lou planchot” (en occità), el Bouclier de Brennus té una inacabable lletania d’anècdotes que van des de banyar-lo reiteradament a la piscina de l’Estadi del Parc dels Prínceps de París fins a trobar-lo submergit al port de Toulon, on els jugadors es varen haver de tirar a l’aigua per rescatar-lo, o com quan el 2014 es va creure que l’havien robat fins que el varen retrobar al fons de la cava del jugador de Castres Ian Kirkpatrick.
També jo tinc una anècdota personal amb el Bouclier, quan tornant de Bordeus l’any 1982 vaig coincidir al poble de Saint Hilaire de Buzet amb l’equip d’Agen que tornava victoriós de la seva final envers el Bayonne i començaven la xerinola al bar de l’antic jugador Zago, on Daniel Dubroca em va convidar a prendre una copa amb ells.
Aquell 30 de maig feia molta calor i en sortir la plaça estava totalment deserta sota un sol de justícia quan em vaig adonar que el preuat Bouclier estava recolzat a un arbre de la plaça, quasi abandonat.
Em vaig quedar uns minuts al seu costat mirant-lo i meditant sobre el valor i la insignificança de les coses, i de com un objecte, anhel de tot un país pel qual havien lluitat tants equips durant tot un any, podia ara trobar-se solitari a la placeta d’un poblet del sud-oest sense que ningú li prestés cap mena d’atenció.
Varen ser per a mi uns instants de reflexió intensa, dels quals més de 40 anys després guardo un incommensurable record.