Rossinyols capvesprals del Jesús Alturo

Comunament, baixar a Barcelona a un acte acadèmic ens porta, ja abans de ser a lloc, a fer-nos una imatge, a imaginar per on aniran les traces dialèctiques de qui ens ha d’il·lustrar. Dimarts d’aquesta setmana baixàvem justament a Barcelona amb el Climent Miró a escoltar l’última lliçó del professor Jesús Alturo i Perucho, ribagorçà nascut al Pont de Suert l’any 1954, amb arrels al poble de Durro, d’on era el seu pare. Li ha arribat la jubilació com a catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica a la Universitat Autònoma de Barcelona i volia retre a companys de viatge universitari i a amics una aportació final en directe, perquè si bé es jubila de donar classes, sabem per anunci seu i pel seu propi tarannà vital, que ens brindarà noves aportacions en el coneixement d’“allò llegit en cartes molt velles”, sigui en conferències, mitjançant entrevistes als mitjans de comunicació i, majorment, en forma de llibre. Sortosament, en els darrers anys, les investigacions del professor Alturo, operades la majoria juntament amb la doctora Tània Alaix i Gimbert, han tingut ressò social, han arribat al poble, ens han resultat interessants i profitoses. Per mostra, podem citar la descoberta de l’autor del Memorial de Greuges de Guitard Isarn de Caboet, escrit l’any 1105 pel sotsdiaca Ramon de Cabó. El seu nom i datació ens el van anunciar el Jesús Alturo i la Tània Alaix en les 18es Trobades Culturals Pirinenques, celebrades a la Ribagorça, al poble de Montanui, l’octubre de 2021 i a bastament recollit als mitjans de comunicació. També ha fet forat la publicació del llibre Lletres que parlen. Viatge als orígens del català (La Magrana, 2023), on Alturo i Alaix ofereixen una visió general i nova sobre els orígens de la llengua catalana i sobre els més antics testimonis escrits que s’han pogut identificar fins ara; amb nova datació a les còpies manuscrites, d’algunes de les quals s’identifiquen l’autor i l’origen, cosa inèdita. Així, es proposa una sola traducció –i no dues– al català del Liber iudicum; una tasca duta a terme sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill Marc; amb una nova data del moment de la traducció. El llibre també ofereix una primera llista d’escriptors catalans del període preliterari.

Baixàvem, deia al començament, amb el Climent Miró cap a Barcelona a primera hora de la tarda de dimarts, per ser a l’Institut d’Estudis Catalans a les sis, quan començava l’acte d’homenatge al professor Jesús Alturo i ell faria la ultima lectio, amb el títol Llegit en cartes molt velles. Pel camí, mentre navegàvem entre les messes de la Segarra, mig suposàvem en conversa de què ens parlaria el professor Alturo: sabent-li la seva pruïja per esbrinar textos antics, ens aportaria alguna data, alguna particularitat fins ara condormida en una ombrívola calaixera d’arxiu. Mirant els ordis i els blats, assaboríem ja les paraules que ens dirigiria, com si fos un segador que, volant en mà, labora per procurar-nos nodriment. Avui, escoltada la seva lliçó, magistral, consolidada, feta guió penyaler, hem de dir que ens vam quedar curts amb el Climent Miró a l’hora de pensar de què ens parlaria. Si haguéssim baixat a Barcelona anant a passar pel mal anomenat túnel del Cadí –perquè en certesa orogràfica passa per sota el Moixeró– hauríem, ben segur, com ens plau en peonar pels antics termenals cerdans, parlat dels comtes de Cerdanya, d’Oliba Cabreta i dels seus tres fills més coneguts: Bernat Tallaferro, Guifré i Oliba. N’hauríem parlat en passar per Bagà i per Berga, terres a migdia de la muntanya pirinenca que foren comtat de Cerdanya i encara baixaven –en forma de tascó que asclador entra al tronc de l’arbre– fins a Cardona i Cervera, endinsant-se entre els comtats d’Urgell i el de Barcelona. Però com que passàvem per Ponts, Guissona, Cervera, Igualada i el Bruc, vam parlar dels bisbes Arnulf de Vic i Sala d’Urgell, els quals, la tardor de 1010, morien, respectivament –ferits de guerra, en tornar de l’expedició catalana a Còrdova–, al castell de Calonge de Segarra i al castell de Gelida.

Doncs quina seria la sorpresa que ens tenia preparada el professor Alturo i que la sala Prat de la Riba de l’IEC plena a vessar va rebre en tan joiosa audiència. A la taula d’autoritats, el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Javier Lafuente; el conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal, i el nostre arquebisbe-bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives i Sicília, seguien la lliçó amb aquella atenció fixa i somrient de l’advertir amb gaubança allò ben dit que escoltem. Ens parlava d’un tal Guibert, gramàtic casat a Vic, arribat de Lieja de la mà del bisbe Borrel d’Osona cap a 1010 (inici del bisbat d’Ermengol d’Urgell). Tres anys més tard, el 1013, es casà amb Guilla, amb qui tingué quatre fills, tots homes de lletra i tres amb canongia a Vic, i dues filles: una anomenada Alba de Riuprimer (l’alcalde de Santa Eulàlia de Riuprimer, Txevi Rovira, també va ser a Barcelona, com el d’Organyà, bressol del català, Celestí Vilà), l’única dona altmedieval catalana, ens diu Alturo, amb dedicació professional a l’escrivania, dotada d’una gran capacitat cal·ligràfica i d’un molt bon nivell de coneixement de la llengua llatina: també és ella la primera dona que escriu alguns mots en català, i l’altra Adaleds, també cultivada. Doncs resultà que el gramàtic Guibert, que en arribar el 1018 Oliba, fill d’Oliba Cabreta a bisbe d’Osona, en fou el seu bon i fidel estret col·laborador, és autor de textos fins ara atribuïts a la ploma d’Oliba: Poema fúnebre del comte Ramon Borrell de Barcelona, del Poema dels comtes enterrats a Ripoll, de la Carta encíclica anunciant la mort de Bernat Tallaferro, germà del bisbe Oliba, i de la Carta de resposta d’Oliba a les condolences de Gauzlí, arquebisbe de Bourges i abat de Fleury. També seria obra de Guibert la Resposta de la catedral de Vic a l’encíclica anunciadora de la mort d’Oliba per part dels monjos de Ripoll, fins a la investigació d’Alturo d’autor desconegut. Però si no fos poc, també Guibert hauria participat en la redacció de les constitucions de Pau i Treva i que l’Abat Oliba va introduir als bisbats i comtats catalans. Segons Alturo, Guibert no només va participar en la redacció, sinó que va intervenir en la formulació del seu contingut, en col·laboració amb Oliba.

Ja veieu que la jubilació de Jesús Alturo no és un cant que s’allunya i fineix aclofat en la llangor; ben al contrari!, és alçaprem ferm de la llengua, és far antic a Puiafalcons de Durro, és el cant del rossinyol de Vallvidrera “trobador del mes de maig” que ens alegra els capvespres i les nits. Per molts anys!