A lloc

L’FC Andorra ha tornat a la competició espanyola que li va ser més habitual. En altres temps es deia Segona B i ara Primera RFEF, però es tracta del mateix nivell. Un eufemisme per no anomenar-la Tercera, com en temps ja llunyans, que es dividia en quinze grups territorials.

Algun padrí explicava un dia que l’Andorra va ser la primera entitat nacional que va travessar la frontera del Runer per quedar-s’hi. Fa una estona, en paràmetres d’una catedral o d’un historiador.

En els últims temps, de la mà del propietari, l’exjugador del Barça Gerard Piqué, es plantejava el projecte com una pujada progressiva fins a la Primera Divisió, per enfrontar-se al mateix Barça, el Reial Madrid i la resta. S’ho imaginen? La veritat és que costa.

La meteorologia del país, en els mesos del calendari esportiu corresponent, no convida a parar asseguts i quiets en una graderia a la intempèrie. Potser per això l’especialitat esportiva amb més capacitat de convocatòria és el bàsquet, sota cobert de pluges i nevades.

El cas és que la permanència a la tercera de les categories no va privar els tricolors del màxim èxit històric que es recorda: guanyar la Copa Catalunya quan encara hi competien Barça i Espanyol. Al segon, a la final i als penals. És cert que els tricolors l’han guanyat els dos darrers anys, consecutivament. Però no és igual superar l’Olot que un primera.

Somiar en un Andorra enfrontat a les grans patums espanyoles sembla més aviat un deliri de grandeur, per molt que injecti inversions en forma de fitxatges un propietari poderós econòmicament, tot i que encara a anys llums dels xeics àrabs o els grans capitalistes nord-americans.

Somiar és de franc. Pot ser, en tot cas, que els del futbol imitin la pensada que va tenir el VPC de rugbi, però a la inversa. Els de l’oval, convençuts de tenir més possibilitats al sud que al nord, van passar de competir en categories inferiors de França a l’altre Estat veí, on han començat des de la base, però ja han aconseguit classificar-se per optar a l’ascens a la primera catalana, i d’aquí, mirar amunt.

Qui sap si l’històric Andorra tindria menys difícil –fàcil hi ha ben poc– en l’esport anar pujant de categoria competitiva al nord, fins a arribar a enfrontar-se al famós París Sant Germain, o l’Olympique de Lió i el de Marsella.

Ho repetirem, perquè parlant de somnis sempre retorna a la memòria: en aquell pont de París, durant el famós maig del 68, es podia llegir: “Siguis realista, demana l’impossible.” També diuen els militants en l’optimisme que només és impossible allò que no s’intenta.

Però sovint la realitat s’imposa. Ja diuen també que un pessimista no és només que un optimista... ben informat.

Entre somni i somni d’assolir la utopia, el primer que cal aquí, en això del futbol, és trobar l’estabilitat, començant per una seu permanent, per un camp –segons els puristes de l’olimpisme, el nom d’estadi només es pot aplicar amb propietat a aquell en què el rectangle per a esports d’equip està rodejat d’espais per a l’atletisme.

Potser compartint el Nacional amb el rugbi, tot i els forats que deixen els xutadors de l’oval per intentar les transformacions, potser amb un emplaçament provisional fins que estigui enllestit el camp de la federació a Encamp, amb el benefici col·lateral per a la parròquia dormitori.

Per molt que es faci, i que s’encerti, el futbol difícilment assolirà el volum de seguidors assidus de les modalitats indoor, especialment del bàsquet, que, aquest sí, s’ha consolidat a la màxima competició, l’ACB espanyola.