L’encís d’escriure
M’ha colpit fortament conèixer la notícia de la mort d’en Paul Auster. Ell referia que escriure no li produïa gran plaer, malgrat que se sentia pitjor si no ho feia. “Sobretot perquè un llibre no acabarà pas amb la guerra o alimentarà cent persones... Això sí, pot nodrir la ment de força gent i ajudar-la a canviar.” Al rerefons d’aquesta sentència hi entreveig un compromís molt arrelat envers els seus lectors. Potser, fins i tot, més lluny dels EUA (on va néixer) que no d’altres països del Vell Continent. Les seves novel·les, molt imaginatives, esdevingueren una amalgama o compendi de realitat, autobiografia i ficció. Amb aquest ham, atreia l’atenció de força gent. És clar, però, que alhora hi va tenir molt a veure la gran publicitat que li reportà ser nomenat Cavaller de les arts i les lletres (a França, 2006) i rebre el premi Príncep d’Astúries (2006). Dissortadament, ara sorgiran alguns despistats que faran per descobrir-lo, quan ja no és entre nosaltres. Potser compraran Baumgartner, la seva darrera obra: una mena de comiat avançat, quan ja intuïa com a molt propera l’hora del seu adeu. El seu llegat mai no morirà. Al cap i a la fi, sempre va pensar que “escriure no és pas una qüestió de lliure albir, sinó tot un acte de supervivència”. Amb el benentès que sempre penso que tots i cadascun de nosaltres som escriptors en potència.
La perspectiva vital de qualsevol ésser s’amplia força quan s’hi posa una forta dosi d’imaginació. Entenc que aquest ha estat el cas d’en Paul. Qui mai no té problemes al llarg de la seva existència? Tanmateix, tot atresorant creativitat un se’n surt fàcilment, a la recerca d’una via de solució reeixida. Penso en dues tasques que, en principi, són a l’abast de tothom: llegir i escriure. En la seva essència, ambdues tenen quelcom que no ens aporta ni la música ni qualsevol altra forma d’art. Són experiències de gaudi personal, íntim i intransferible.
Són molts els qui arriben a parlar de la mort lenta de la literatura. L’esclat de les xarxes socials, les noves tecnologies i la digitalització generen apatia, mandra i nul·litat d’esforç entre massa gent. Sense voler mostrar-me gaire negatiu, però, és un fet que em preocupa i m’entristeix. Tant de bo que la pèrdua d’un autèntic crack literari com en Paul Auster faci per anar revertint la situació!
Per acabar, vull palesar la meva sorpresa pel fet que s’hagi mort sense haver assolit el guardó del Premi Nobel de Literatura. Molt sospitós i estrany!