El turisme: de necessitat a oportunitat

No falten gaires dies per començar l’estiu, l’època de vacances per excel·lència. Si bé tradicionalment Andorra s’ha caracteritzat per ser una destinació d’hivern, darrerament també s’està consolidant com a opció per als mesos més calorosos. El 2023, sense anar més lluny, van ser tres milions les persones que van visitar-nos entre el juliol i el setembre, fet que representa prop d’una tercera part dels 9,3 milions que van fer-ho al llarg de tot l’any.

En el darrer Congrés mundial de turisme de neu es va exposar que el turisme representa actualment el 50% del PIB del nostre país. Aquesta forta dependència del sector suposa una amenaça important per a l’economia, ja que la fa vulnerable en els episodis en què, com va passar durant la pandèmia de la covid-19 o en crisis econòmiques anteriors, els viatgers disminueixen considerablement. Ara bé, mentre no tinguem cap alternativa d’ingressos prou significativa, l’únic que ens queda és treballar perquè aquest turisme jugui a favor, i no en contra, del desenvolupament que volem per al territori.

És aquí on entra en joc l’anomenat turisme sostenible, un concepte que fa temps que sentim mencionar en informes i discursos de les altes esferes, però que no hem acabat de posar en pràctica. En termes tècnics, es tracta d’aquell que permet cobrir les necessitats presents dels espais i les comunitats locals, sense comprometre’n les que puguin tenir en un futur. En aquest sentit, és una pràctica que compatibilitza l’enriquiment de qui viatja, la conservació del patrimoni natural i cultural que visita i el desenvolupament econòmic i social del territori que l’acull.

Tant o més important que allò que inclou aquest turisme sostenible, però, és allò que no en forma part. I no en formen part ni els lloguers d’apartaments per dies o setmanes a preus desmesurats, que multipliquen diverses vegades la xifra que pot destinar mensualment a l’habitatge un treballador mitjà del país, ni els desplaçaments massificats amb vehicles particulars, que augmenten les emissions de gasos contaminants i dificulten la mobilitat col·lectiva.

Si tenim en compte la pressió sobre els recursos naturals, que és un dels aspectes que s’han inclòs en els estudis de càrrega parroquials i que també cal contemplar quan parlem de turisme, tampoc forma part del model de sostenibilitat a què aspirem, un consum excessiu d’aigua per part dels qui venen a visitar-nos. Justament en relació amb aquest darrer punt, un estudi fet a Barcelona ara fa poc més d’un any exposava que els turistes dels hotels més luxosos feien un consum d’aigua diari cinc vegades superior al consum mitjà d’un barceloní.

Tot i que no disposem de dades específiques per al nostre cas, fins i tot un impacte equivalent a la meitat, ja seria una qüestió que ens hauria de preocupar.

Dit això, encreuant les xifres de visitants anuals que estem assolint amb les necessitats i restriccions del tipus de turisme que necessitem, se’n pot despendre que té molt poc (o cap) sentit aspirar a continuar creixent en volum de turistes rebuts. Si volem augmentar la recaptació que ens aporta aquesta activitat, només ens queda l’opció que les persones que ens visiten facin una despesa més elevada. Això es pot aconseguir, per una banda, amb una oferta més atractiva d’activitats exclusives i diferenciades de les que s’ofereixen al nostre voltant. Una excursió per la vall del Madriu-Perafita-Claror, una visita guiada a l’església de Santa Coloma o una graellada de carn local en una borda amb segles d’història són experiències que no podran trobar enlloc més.

Un altre mecanisme que ens pot ajudar a augmentar aquests ingressos és l’impost sobre les estades en allotjaments turístics, el conegut popularment com a taxa turística. Si a més d’incrementar-lo marginalment, modifiquéssim la llei que el regula per poder destinar-lo a cobrir algunes de les necessitats més importants que tenim, el benefici encara seria més gran. Tot i que ara fa uns mesos aquesta idea va ser rebutjada per la majoria del Consell General, quan Concòrdia va proposar invertir-ne una part en polítiques d’habitatge i en ajudes al sector agrari, creiem que serà important tornar a replantejar-la durant la tramitació dels següents pressupostos.

Les nostres terres, el nostre futur, deia el lema d’aquest any del Dia mundial del medi ambient, celebrat el 5 de juny. Sobre les tres primeres paraules podem actuar-hi avui; les tres darreres dependran de quina sigui aquesta actuació. A partir d’aquí, esperem no haver-nos-en de penedir.