MacArthur i el seu temps

El dia 11 d’abril de l’any 1951 a la residència privada de Tòquio del general Douglas McArthur, de 71 anys, comandant suprem de les potències aliades després de la Segona Guerra Mundial, comandant general també de les forces militars d’Orient i cap de les forces de les Nacions Unides a Corea i també general en cap de les forces americanes de terra a l’Extrem Orient, una trucada telefònica interromp la tranquil·litat.

El general viu molt apartat i quasi no rep visites, i menys de públic. Per això els japonesos, a qui governa des de fa 16 anys, el consideren quasi com un Déu. El telèfon el porta la seva dona, Jeanne Marie Faircloth, amb qui es va casar l’any 1937.

És el coronel Huff, ajudant del camp del seu marit des del 1941. Quina notícia tan important ha de passar-li el coronel: Huff ha sentit en una ràdio americana el següent missatge: “El president Truman acaba de rellevar el general MacArthur del càrrec de cap de tots els militars d’Extrem Orient i Corea, així com de la plaça de virrei del Japó.”

El 15 d’agost del 1945, els Estats Units són informats de la capitulació japonesa i el mateix dia MacArthur és nomenat comandant suprem de les forces aliades, i és ell i no l’almirall Nimitz, a bord del Cuirassat Missouri, qui el 2 de setembre del 1945 rep la rendició de l’Imperi del Sol Ixent.

El 25 de juny del 1950, quedant poc més de dos mil membres de la missió americana a Corea del Sud, a les sis del matí sona el telèfon de casa de MacArthur: les tropes nord-coreanes han passat per sobre del paral·lel 38.

A l’agost, Corea del Sud es converteix en un estat independent i el mateix, Corea del Nord.

Abandonar Corea del Sud equival a acceptar que aquesta zona, les Filipines i Formosa s’han convertit en domini comunista.

És aquest fet que el món s’ha dividit en dues zones, una comunista i l’altra anomenada món lliure.

La dona de MacArthur, com a única reacció, diu: “Per fi tonarem a casa” després de catorze anys fora del país natal.

McAtrthur era un molt bon manipulador dels comunicats de guerra i en l’opinió general tothom creia que les famoses batalles del Pacífic eren Mitway i la batalla del mar de Corall, a part que els infants de marina que desembarcaran ocupen la resta de les illes, sota el comandament directe de MacArthur, i el van convertir en un autèntic heroi. Aquest deia que els mariners ja eren famosos per la Primera Guerra Mundial i no els calia més. En realitat, els infants de marina en aquests episodis eren comandats per Nimitz. El fet d’haver conquerit pels infants de marina les illes de Saipan, Tinian, Guam, Iwo Jima i Okinawa va permetre als B-29 bombardejar les bases japoneses estratègicament situades, i així ocupar-les amb els exèrcits de Marines. El fet que passés el nom de MacArthur davant de Nimitz va ser una concessió de Truman a MacArthur i així consta a la història. Tanta és la popularitat dels generals d’aquesta guerra com, per exemple, Eisenhower, que va passar al pla polític i el van elegir president dels Estats Units. Camí semblant per a MacArthur, però que es va acabar quan el suport presidencial va caure.

El preconsolat de MacArthur al Japó va resultar un gran èxit. El cap màxim de les forces aliades no feia res més que aplicar les directrius de final d’agost del 1945, com deia el secretari d’Estat després d’escoltar els caps dels exèrcits de terra i mar. El document tenia un esperit purament liberal, aplicat i entès després de la guerra. MacArthur sap aplicar després de la guerra una gran magnanimitat que aconsegueix transformar la vida pública i privada dels japonesos, que van deixar de veure com un país vençut i ocupat per un amic democràtic. Va arribar a desmilitaritzar l’esperit nipó.

Entre les reformes econòmiques i socials, la reforma agrària va ser la de més èxit. Va crear un moviment sindical amb igualtat de sexes. I segons afirmava, gràcies al seu servei d’informació, un dels millors del món, no hi hauria guerra.

La situació es va anar complicant, d’una part l’expansió pel continent, de la ideologia comunista a la península de Corea a l’actual Xina i a Manxúria. MacArthur tenia la norma general que la millor defensa és un bon atac a temps. En contra estava la dels caps de l’exèrcit i del president Truman. En vista d’un irreconciliable desacord i considerant molt perillosa l’actitud de MacArthur, van obligar Truman a desfer-se d’aquest, desautoritzant-lo completament: “Transmetrà vostè els seus poders immediatament al general Mattew B. R. Queda vostè autoritzat a disposar del necessari per al seu trasllat on tingui a bé escollir.”

Molt ofès, MacArthur agafa el seu avió personal i es dirigeix a Washington, i en una sessió de la cambra de representats diu: “Els vells soldats no moren mai. Simplement se’ls esborra.” Simplement, opinava que calia iniciar una Tercera Guerra Mundial, posant unes bombes atòmiques a la Xina.

Ara, passats uns 75 anys de l’època de MacArthur, es veu clarament que la humanitat, malgrat els seus defectes, segueix evolucionant i que l’opinió conservadora de Truman i els seus assessors no ha sigut tan dolenta com MacArthur vaticinava.