Drama

Dimarts passat moria Françoise Hady. Un traspàs que ella mateixa desitjava, al punt d’haver demanat al president i Copríncep Macron que intercedís perquè li fos permesa l’eutanàsia. La causa de la desesperació era el càncer, de laringe i després limfàtic, que arrossegava des del 2018 sense cap esperança de recuperació. La notícia oficial la va donar el fill únic, Thomas Dutronc, qui va concebre amb el també cantant i “mític” amor de Françoise, que amb altres persones properes la va acompanyar fins als darrers moments.

La notícia del traspàs de la icona del ie-ie, dels anys seixanta i posteriors, assídua a la vella Salut les copains –és possible que algun/a carregat de nostàlgia en conservi algun exemplar– fa venir al cap els títols de dues de les cançons més conegudes de l’Hardy: Comment te dire adieu i Tous les garçons et les filles de mon age.

L’única manera per dir-li adeu dignament des de la distància és redifondre la notícia amb uns petits comentaris. Quant als garçons et filles de la seva edat (80), o generació, ja en van quedant pocs, cada cop menys, per la implacable llei de la biologia. I encara menys amb les facultats per fer revenir al cap les cançons, després de tants anys mig –o del tot– oblidades.

I és que, Françoise –em permetré parlar-li com a fan, i com si em pogués escoltar–, no se’t pot retreure que hagis obtingut la pau, a l’altra banda del dolor desesperant i insalvable.

Hi ha un altre homenatge a retre aviat, en la primera estona lliure: cercar i escoltar, potser repetida i tot, aquella Tous les garçons... Uns antics nois i noies que ara, i des de fa dècades, hem esdevingut, víctimes del temps fugisser, una colla de viellards.

Escoltar-te un altre cop, com molts faran i farem tantes vegades, arran de recordatoris de crítics o informadors musicals; potser cada vegada menys sovint, però amb retorn permanent. Perquè una altra norma insalvable és que, de tant en tant, algú recordi el que mai no mor amb els creadors, artistes de totes les arts i gèneres: l’obra.

És per això que s’acostuma a dir que aquestes persones destacades mai no moren del tot, perquè perduren indefinidament en l’obra, cada vegada que es repeteix. I així serà: a la propera pausa de temps disponible, aquest viellard de la teva generació cercarà i escoltarà la irrenunciable Tous les garçons brindant per tu i assaborint una copa de xampany –si no potser, una del que diuen “millor cava del món”–, tot dient-te “a la votre” mentre sona la música que m’atreviré a dir nostra.

I després, passat el doble tràngol, quedaré disposat a repetir l’experiència cada vegada que algú et recordi, a mitjans o xarxes, amb qualsevol dels teus recordatoris acompanyats de música. De la teva música.