Nuvis d’or i de plata, mestres en amor

Des del cim prodigiós conquerit dia a dia de 25 i 50 anys d’ascensió, contempleu el paisatge colpidor i sobrenatural que us regala el vostre amor.  Els ainistes, en arribar al cussol, s’aturen, el celebren i abraçats canten: “Sobre els cims imponents , / res no es sent sinó el vent /res no es veu, sinó el cel / res no torba el cor fidel /...dins l’huracà nostres cantades / s’omplen de joia i de vent” – d’Esperit-.

Vosaltres avui us sumeu als cants dels joves per a la joia de grans i de petits. Gràcies, nuvis d’or i de plata, que tot pujant al vostre Casamanya de la felicitat matrimonial, heu deixat les traces que ens assenyalen el camí d’amor a seguir. Gràcies per la ruta caminada junts. De vosaltres rebo les millors lliçons d’amor. Avui, a la llum esplendorosa de Meritxell, em fa feliç contemplar-les de bell nou amb tots vosaltres.

Uns enamorats, agafats de les mans arrugades, pregaven davant la Mare de Déu de Meritxell. Les arrugues són mostres de transparència. Els demano, gairebé a cau d’orella per no trencar el seu misticisme: Soc el mossèn. Què demaneu a la Mare de Déu?

Feliços de poder parlar amb el mossèn del santuari, em conten: “Som de Sabadell. Fa 60 anys que ens casàrem al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Vinguérem a fer la passejada de nuvis a Andorra i a resar a Meritxell. Avui, hem tornat per donar gràcies pel camí de l’amor intens que hem viscut, ja que hem passat greus dificultats.” Els responc somrient: Una muntanya sense tarteres no seria muntanya. Què li demaneu a la Mare de Déu de Meritxell?

A una sola veu em diuen: Que ens estimem més!

Aquella nit vaig somiar en els nuvis de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell.

AINA, durant la covid que tancà les fronteres, acollí durant quatre mesos una setantena de treballadors entre el Casal Sant Serni i la Borda de Meritxell. Alguns d’ells eren matrimonis. Aquella bona gent, tancats i enyorats, es discutien. Jo intentava posar pau. Se’m justificaven: No se preocupe por nosotros. Como dice el Papa Francisco: “Durante el día nos tiramos los platos, però por la noche nos damos abrazos.” El perdó va amb l’amor. Si estimo de veritat, perdonaré sempre. I si el segello amb una abraçada, seré jo el primer a rebre la felicitat de fer les paus per continuar el camí d’amor. En el pitjor dels casos, si no m’accepten el perdó, jo soc feliç igualment per haver perdonat estimant.

El corc de l’amor és la rutina. Dic als nuvis en una de les converses de preparació al matrimoni: “Pagueu tota la festa de la boda al comptat, menys una cosa, la passejada de nuvis. Aquesta pagueu-la a terminis. El viatge de nuvis s’ha de fer cada any. Els regalo el passaport de la ruta mariana perquè durant cinc anys facin cada any un viatge a un dels santuaris: Lourdes, Montserrat, Pilar, Torreciutat i Meritxell, aquí ja amb la mainada! Porto al cor la joia d’un matrimoni jove que sortí a peu del santuari de Sant Bernat dels Alps francesos devers Santiago.

Em demanaren per l’altar de Sant Jaume de l’església parroquial. Era el seu tercer viatge de noces. La duresa del camí feia que en ells que tot fos llum.

Uns nets ainistes pagaren als avis com a regal pels 50 anys de matrimoni un viatge de nuvis d’una setmana a AINA. Cada matí compartíem el cafè. Em deien: és el millor regal que ens poden fer. La setmana ens serà curta.

Capvespre del 5 de juny. Són les vuit ben tocades. Em trobo amb un noi i una noia d’Andorra que sortien del claustre dels Miralls de Meritxell.

—Què feu en aquestes hores?

—Visitem el Santuari.

—I no heu fet una pregària?

—No.

—Malament per al vostre amor. Se us ha estancat! A la vida cal voler rebre per poder donar. Si no haguéssiu rebut ara no podríeu donar-vos amor. El millor “t’estimo” és quan diu a l’amiga: “Quin consell em dones.” I quan l’amic diu a l’amiga: “Necessito una abraçada teva.” Un servidor no podria donar tanta tendresa als ainistes sinó l’hagués rebuda de les padrines Teresa i Carme, dels meus pares.

La noia em regala un somriure. Es mira l’amic i li diu: “El mossèn té tota la raó del món.”

Una de les preguntes que faig als nuvis en el test de preparació per celebrar el sagrament del matrimoni és: “L’amor és donar sense esperar rebre? O donar i rebre? O rebre i donar?” La majoria contesta: “Donar i rebre”, quan la resposta és rebre perquè si no rebem no podrem donar.

Gràcies, matrimonis d’or i de plata de les traces d’amor que heu deixat i m’assenyalen el camí devers el meu Casamanya de la felicitat. No busquis canviar el teu company de camí; estima’l tal com és.

Aimez la vie que vous avez pour pouvoir vivre la vie que vous avez, m’aconsella la Sylvie de Sabart el dia del 70è aniversari de la coronació de la Patrona de l’Ariège.

Us mano que us estimeu a les verdes i a les madures, diu als nuvis Carlota i Ian, que s’han dit SÍ per formar una família feliç dissabte el 8 de juny a Meritxell davant de 150 amics. Amén. Felicitats!