No sempre
La possibilitat de trobar-la a les xarxes el va retornar al mòbil que duia a la butxaca
Anava caminant per la ciutat; duia el mòbil a la butxaca i s’apoderava d’ell una oblidada sensació de benestar. Semblava que era més conscient de tot el que l’envoltava. El dia era blau i net, amb una temperatura que convidava a passejar. Abans de creuar l’avinguda pel pas de vianants, el semàfor es va posar vermell.
Es va fixar en la gent que esperava per travessar el carrer. Dues noies consultaven el mòbil, i davant seu un altre noi portava els cascos posats. Quan la llum del semàfor va canviar, va veure venir un autobús que s’havia saltat el vermell. El noi que escoltava música estava a punt de travessar; va cridar-li, i potser perquè va percebre l’avís o perquè instintivament va girar el cap, es va aturar.
L’havia sentit o no? El noi no es va immutar. El més important era que no havia passat res.
A l’altra banda, hi havia un parc on feia temps que no havia anat; prop de l’entrada, li va arribar una olor, una fragància, el record d’una noia que havia conegut quan era jove. Havien viscut junts i anaven sovint a aquell parc.
Feia molts anys que no sabia res d’ella. Més de quaranta. Però, per algun motiu desconegut, el record va tornar amb força. Durant un moment, mentre caminava, va reviure imatges dels dies compartits; recordava una tarda de pluja en aquest mateix lloc, quan ella va dir-li que se n’anava fora i ell va prometre seguir-la per amor. Feia tant de temps! Què se’n devia haver fet?
Va aturar-se i va seure en un banc. No volia abandonar el record, però la curiositat, la possibilitat de trobar-la a les xarxes, el va retornar al mòbil que duia a la butxaca: l’eina imprescindible del nostre món.
Estava segur que la trobaria. Tothom és a les xarxes. Va teclejar el seu nom, però incomprensiblement no apareixia. No era normal. Tothom té un lloc al web.
Va ampliar la cerca, però seguia sense trobar-la.
La noia mai havia deixat d’anar a aquell parc. No perquè li portés records, sinó perquè era a prop d’on ara vivia. Hi anava sovint, i aquella tarda va caminar una estona entre lledoners, oliveres i d’altres espècies. Es va fixar en l’home que semblava abstret pel mòbil. En tres ocasions, va passar per davant seu. Després va sortir del parc.
Ell, al cap d’una estona, va abandonar la recerca: ni web, ni Instagram, ni Linkedin, tampoc Facebook, ni Google. Ella no hi era, no hi constava, no existia.
Al final, va reflexionar que no sempre el que passa a la vida real es troba al web o a les xarxes. Va aixecar la vista; el dia seguia blau i lluminós. Una essència amable corria per l’aire del parc.