La gent de Tor mereix més respecte

Després de vuit setmanes tenint l’audiència televisiva pendent de saber qui va matar Ros de Sansa el juliol de 1995, la decepció informativa és el sentiment més escoltat, perquè lluny de mirar de lligar caps, la sèrie Foc encès, ordida pel periodista Carles Porta i emesa per TV3, ho ha entortolligat encara més. El darrer capítol ha estat un refregit dels altres, amb desfilada de sospitosos i un mal dissimulat intent de seduir la gent de Tor que surt a la sèrie, de raspatllar-la, potser amb la intenció, després d’haver-la arrossegat pel fang en la resta de capítols, de fer-la una mica més humana. Gent de Tor viva i morta, nascuda allí o vinguda de fora, ha estat encalçada pel periodista perquisidor, com si d’un jutge es tractés i tallant i retallant i empegant aquí i allà, el relat de Tor, mostrant-lo com si es tractés d’un poble de l’oest americà, dels de les pel·lícules de pistolers, ha anat regalimant per la sèrie. I un com muntat el xou, l’espectacle està servit i gent a corrua feta cap a Tor, a mirar i a tafanejar el poble i la gent que hi viu temporalment, perquè a l’hivern no hi queda ningú, tret els darrers hiverns de les incursions de Terrisses amb la seva dèria de tenir expedit de neu el pas cap a Andorra pel port de Cabús –va anar a buscar a un desguàs de Vic el camió de bombers que havia estat a la Vansa i ja s’havia donat de baixa i ara el té allà a mig pujador, simulant una màquina llevaneu amb pala feta de baranes de carretera. Terrisses, que és un manetes treballant la fusta (a Alins i altres indrets pallaresos hi té més d’una obra engalanant façanes), ara ha fet de Tor la base operativa i esperem –també els de Tor ho esperen– que no faci com a Montardit de Baix, a sota Sort, on va arribar a escampar en un prat a tocar el riu més de 50 cotxes esgavellats.

La història de Tor, la criminal, en la seva primera fase, la dels assassinats de dos mossos de Palanca l’any 1980, va estretament lligada al Principat d’Andorra i a l’intent de promoció turística i immobiliària de Rubén Castañer, espanyol resident a Andorra que, amb el coixí econòmic de dos súbdits britànics també residents al Principat, va formalitzar amb Ros de Sansa l’arrendament de la muntanya de Tor. Allà es va redoblar la malvolença entre Sansa i Palanca, perquè el frec a frec ja venia de lluny, del temps dels padrins. Palanca, dedicat al bestiar, en saber les intencions de Sansa d’arrendar la muntanya per obrir pistes d’esquí lligades amb les d’Arinsal, va mostrar la seva disconformitat i va presentar batalla sense treva ni romanços, perquè si alguna cosa tenia Palanca era que les deixava anar sense embuts. Ras i curt: que no estava per històries. Palanca va morir el novembre de 2019 i si fos viu a dia d’avui, no sé si hauria quedat gaire content amb la sèrie Foc encès i la manera de presentar-lo a ell i a la resta de gent de Tor. De fet, ja quan Carles Porta va escriure el llibre dedicat a Tor: Tor, tretze cases i tres morts, Palanca va sortir a dir-li que n’estava molt desagraït, perquè després de fer-lo cantar i explicar-li un munt de coses, el llibre presentava Palanca com una mena de salvatjot, quan de salvatge no en tenia res. Palanca tenia caràcter, un marcat caràcter. Veure’s retratat com una mena de bandoler no li va agradar gens i encara es va sentir com si l’haguessin descofat, en treure al llibre només coses en contra d’ell. Amb Palanca mort, la sèrie dedicada a Tor, que ara es passarà en versió castellana –ja em direu quina mena de ridícul no serà escoltar el doblatge al castellà de Palanca, de Sansa, dels hippies, de Coié, de familiars de Sansa, de Sisqueta, de Pili–, tot per fer diners, per fer rajar els quartos parlant de les malvestats i de la marabunta violenta de Tor.

Sento haver d’escriure aquest article demanant més respecte per la gent de Tor. Ho faig per dues raons ben simples: una perquè sé de manera fefaent que alguns dels que hi surten estan molestos de com se’ls ha mostrat i, principalment, ho escric per una acció vista en el darrer capítol i que em sembla que trenca el codi deontològic de qualsevol periodista: treure allò que l’entrevistat vol i res més. Si vau veure el darrer capítol, em refereixo al moment en què Pili de Sisqueta, just abans d’acabar l’entrevista, asseguda davant el foc a terra, mira l’operador de càmera i diu: “Ja està no?, al·leluia!”, i s’acaba el pla. Però, tot seguit, i aquí és quan, a parer meu, es manca el respecte de la intimitat i privadesa, es veu ja Pili dreta tornant a lloc una butaca i parlant de Coié amb Carles Porta, és a dir, que les imatges i les paraules ja no eren les de l’entrevista, eren furtives.

Aquest fer pública la conversa fora de micròfon i de càmera em sembla de molt mal gust i impropi de qui ha de cenyir-se al codi deontològic professional. Però com em va dir a Esterri l’altre dia un pallarès que surt a la sèrie, “aquest [Porta] ha arrapat la mamella dels quartos a Tor i la munyirà fins al darrer raig, servint-se si cal de morts i de vius. Si fos decorós, hauria de sortir-li d’ell mateix afluixar la mosca ni que sigui per adobar el tros de camí d’arribada al poble. Però deixem-ho córrer i anem a lo nostre. Què et ve de gust per berenar. Xolís?” I sí, xolís, un bon i gustós xolís vam berenar.