A Canillo tenim mosso

Les vaques enfilaven, el matí de Sant Joan, des de les Bordes d’Envalira cap al Pla de les Pedres. A bon pas, però sense pressa, i amb alguna tustada del bou, que les aquietava, van fer el camí acostumat de començament d’estiu: cap a muntanya, cap al Pla de les Pedres i el Pla del Cubil (on pasturaran fins al 15 d’agost amb altres vaques, aquelles de la parròquia d’Encamp, perquè aquestes són de Soldeu) quan tornaran a baixar a travessar la Valira d’Orient, passar a tocar altre cop les Bordes d’Envalira i enfilar-se cap a Massat, el Siscaró i acabar per Sant Miquel tornant per Incles. Les que van pujar per Sant Joan són la Doline, l’Esquirola, la Pardiu, la Pequenya, la Gotlla, la Suïssa, la Maduixa, la Nina, la Cadernera i la Grisa. El bou és el Bou. A banda de les vaques i el bou, set vedells seguien les mares costa amunt, descobrint un nou món ple d’herba, de sol i de cel. I amb els animals, la companyia humana: el Miquel, la Conxita, el Toni i l’Imma, el mosso Mohamed i jo mateix. Quan vam acabar d’esmorzar, a l’ombra del refugi del Pla de les Pedres, vam recordar la Simona, que ja fa dos anys que no ens pot acompanyar però que tant l’any passat, com aquest, com els que vindran, hi és, sempre hi serà.

Les vaques i els vedells a la muntanya, i les eugues, i els cavalls, i les ovelles, són vida per al país que té la sort de tenir pastures d’estiu. Ho hem dit i ho repetirem tantes vegades com calgui i ens plagui, perquè dir, o parlar, dels aspectes bons, d’allò que és positiu, és per una banda un goig i alhora el fet de prendre consciència de la responsabilitat de mantenir els usos i costums, com ho és el fet de pujar les vaques a passar l’estiu a la muntanya, un moment important, una part del que és la vida ramadera i pagesa andorrana. I sí, Andorra és un país de muntanya, un país pirinenc, un llegat de natura treballada des de fa segles, amb uns canvis socials, econòmics i urbans que en els darrers setanta anys han canviat la fesomia dels fons de les valls i dels voltants dels pobles, amb expansions urbanes denses i contínues. Aquest fet ha comportat la lògica pèrdua de camps i de prats i se n’ha ressentit l’agricultura i en menor mesura la ramaderia. De totes maneres, l’activitat dels pagesos i ramaders d’Andorra es manté en un equilibri estable, bregant per poder tenir el millor rendiment possible de les seves explotacions i mirant el futur amb el dubte de si d’aquí a uns anys, per edat, per factors a vegades inesperats, encara s’hi podran dedicar. Dubtes o neguits sí, però també esperança i fent allò que no falla mai a l’hora d’encarrilar bé les coses: treballar, continuar treballant.

Justament aquesta setmana de Sant Joan i de Sant Pere, quan es mou el bestiar, seguint antiquíssims i savis costums pervinguts de segles, una bona notícia ha contribuït a mirar amb optimisme i esperança, com dèiem abans, el futur de la pagesia. En aquest cas, la pagesia de la parròquia de Canillo. I és així perquè el Molt Honorable Comú de Canillo ha anunciat una bona acció de cara a fer més portable i duradora la feina dels pagesos de la parròquia: posar a disposició de les cases que ho vulguin un mosso a un preu de 15 euros per poder afrontar moments puntuals de feina o situacions inesperades, que justament són quan més mans es necessiten. Aquesta figura del mosso comunal, com el podem anomenar, s’estila de fa temps al Pirineu francès. Ara, Canillo serà la primera parròquia andorrana també a tenir-ne i esperem i desitgem que altres parròquies li segueixen la traça. És un pas encaminat a ajudar els ramaders que veuen com es fan grans i la força física va minvant, que no pas la força de voluntat. Per això cal felicitar l’Honorable Comú de Canillo i encoratjar-lo a rumiar, perquè també amb el temps fora una cosa bona, de tenir ramat comunal, per engrandir o almenys mantenir la cabana ramadera i tots els beneficis socials, econòmics i naturals que fa possible. Per molts anys!