Festes

Encara no fa gaires anys i confiant en la memòria –que és molt confiar–, el calendari festiu, de les festes anomenades majors, començava per les d’Andorra la Vella. Vet aquí, però, que els joves organitzadors d’Encamp, amb el vistiplau del comú, van considerar que a l’agost hi havia molts veïns que marxaven per vacances i van optar per canviar nom i data. De manera que ara són les “festes del poble”, a començament de juny, que ja s’han celebrat, abans que les de la capital, que era la primera en el calendari d’aquestes celebracions.

Els organitzadors i el comú, obligatòriament sincronitzats, procuren estirar el xiclet del pressupost aprovat fins al màxim d’actes i el millor prestigi de les atraccions, sobretot pel que fa als protagonistes musicals. Els guarniments dels espais públics –a la capital fa dies que els carrers es van cobrir amb sostres de globus– s’avancen i venen a ser l’equivalent dels pregons, més habituals al Principat veí com a pròleg i crida.

És clar que mai no plou a gust de tothom i que sempre sorgeixen crítiques, per rebuig a la tria de solistes o conjunts, i molt sovint, també, per l’estridència dels ritmes, especialment els que s’allarguen fins ben entrada la matinada, els que diuen que estan destinats a satisfer el gust dels més joves.

Al cap i a la fi, es diu com a justificació, “és un dia” o “uns pocs dies” a l’any. I, com diuen els ultradretans, a qui no li agradi el pa que s’hi dona, pot marxar, que a cap parròquia retenen ningú i sempre es poden escollir –dintre els límits de les condicions laborals que coneixem i dels recursos econòmics de cada persona o família– les dates i la destinació on gaudir dels dies lliures a l’estiu, siguin molts o pocs.

En els casos de ciutadans amb arrels més enllà de les fronteres de les valls, la tria acostuma a ser el retorn temporal al lloc d’on van venir i on, segons les edats, encara conserven familiars, de la generació anterior o no.

Això sí, com a efecte més o menys directe del canvi climàtic cada vegada surt més la calor, la forta calor, com a tòpic de les converses entre coneguts i saludats, en ascensors o voreres pròximes. Sense constància estadística, no sembla gaire agosarat aventurar que s’ha produït un gran increment de compravenda de ventiladors i, fins i tot, d’instal·lacions d’aire condicionat, en altres temps impensables, en els temps en què la diada de Meritxell marcava l’inici de l’hivern i el moment d’estrenar i lluir robes hivernals.

Serà difícil –si no l’encerten els qui auguren una nova època de glaciació, que també n’hi ha– que tornem a veure termòmetres fiables macant els vint-i-dos sota zero que alguns padrins van –vam– veure alguna nit o matinada a la part baixa d’Encamp.

De ben segur continuaran, passi el que passi, les queixes compartides per calor o per fred, sense recordar que de l’una o de l’altre sempre n’hem tingut, o més extrems amb una certa freqüència. El que també passa és que la memòria, selectiva i fugissera com el temps –cronòlogic–, no acostuma a emmagatzemar totes les dades –potser també per sort– del passat.

I no cal patir. Només cal pensar que falta ben poc perquè les queixes tòpiques tornin a ser pel fred. Fins i tot dels que diuen, com a axioma: “Fa massa fred per nevar”. Una afirmació que sempre recorda a qui escriu la resposta d’un navarrès, amb l’accent i el to dialectal impossible de traduir, ni que conservem el seu idioma: “Pues en agosto no hace frío y tampoco nieva”.