El comodí climàtic (I)

Fa aproximadament mil anys, un explorador viking conegut com a Eric el Roig va haver d’abandonar Noruega i després Islàndia a causa dels problemes amb la justícia. En sortir d’Islàndia va navegar cap a l’oest i es va trobar amb una terra que va batejar com a Groenlàndia, és a dir, país verd. Una terra fèrtil, on el gel havia desaparegut del sud de l’illa i que oferia unes acceptables possibilitats de cultivar vegetals. I així ho van fer, tot i que, pel que sembla, aquest Eric va exagerar sobre la suavitat de les condicions climàtiques de l’illa a fi d’atreure més colons.

El fet és que l’any 1000 es trobava al centre de l’anomenat període càlid medieval, que va regir sobretot a l’hemisferi Nord entre els anys 800 i 1250 de la nostra era. Es tractava de l’època en què moltes de les esglésies romàniques del Pirineu no van tocar la neu fins 75 o 100 anys després d’haver estat construïdes, perquè no nevava mai, ni a les cotes més altes. L’època en què a les zones d’Escòcia on avui es practica l’esquí s’hi cultivava la vinya. Eren els segles en què la desaparició de les glaceres alpines i la retirada del casquet polar àrtic van provocar pujades del nivell del mar del Nord d’entre 60 i 70 centímetres, i que van redefinir les costes del que avui anomenem Països Baixos.

Però a partir del 1300 va canviar la tendència i el clima, sobretot a l’hemisferi Nord, es va refredar gradualment. Van arribar aleshores cinc segles llargs de clima menys previsible, molt més fred i tempestuós. És el que es coneix com la petita edat de gel, que duraria aproximadament fins al 1850. I a partir d’aquí, una altra vegada la tendència a l’escalfament, tendència que amb alts i baixos puntuals encara es manté els nostres dies. Només el període de 35 anys entre el 1940 i el 1975 va representar un refredament sostingut encara que, repeteixo, dins d’un paquet global de gairebé 200 anys de pujada de les temperatures. Però a diferència d’altres etapes similars d’escalfament que ha passat la Terra, a l’actual hi apareix un element diferencial: avui es considera que l’activitat humana és la responsable de l’escalfament.

Si aquesta convicció ens porta a treballar per la neteja del planeta, benvinguda sigui. Ens falten polítiques contundents contra la contaminació atmosfèrica, contra els creixements urbanístics anàrquics i desmesurats, contra l’acumulació de deixalles, contra l’abandonament dels boscos i la malversació de recursos hidràulics. Trobem a faltar, en definitiva, la implantació d’una política sostenible a escala global. Ara bé, que aquestes polítiques puguin arribar a corregir l’evolució dels nivells de temperatura del planeta potser és filar massa prim. Però el cert és que hem entrat de ple en aquest joc amb una convicció, una contundència i una generalització aclaparadora.

Des de fa uns anys, qualsevol esdeveniment natural que s’aparti poc o molt del que en podríem dir la normalitat climatològica, en un sentit o en un altre, el considerem una conseqüència del canvi climàtic. Hem creat una mena de comodí climàtic que val per a tot. A més, hem establert una teoria dominadora i gairebé asfixiant segons la qual amb unes actuacions determinades es podrà regular el nivell de temperatura de les pròximes dècades. I aquesta teoria ha generat una dinàmica excloent, obsessiva, que no admet cap dissentiment. Hem creat un dogma. I ja sabem el que passa amb els dogmes. O hi ets a dins o en quedes fora, amb totes les conseqüències. Va passar amb el comunisme, per exemple, que si no s’acceptaven les regles s’acabava en un gulag a Sibèria. O amb els dogmes de la religió catòlica –alguns ben originals, per cert–, en què quedar-ne fora implica passar tota l’eternitat a les calderes de l’infern. Potser inconscientment hem retornat a la figura de l’heretge i hem entrat en l’àmbit de la creença d’obligat compliment.

Avui, per exemple, als que tenen dubtes sobre les causes de l’escalfament global se’ls anomena negacionistes, un terme que fins fa poc s’aplicava als quatre sonats que no acceptaven l’existència de l’Holocaust. I així podríem seguir en aquesta carrera d’exageracions. El juliol passat va ser considerat el més calorós del decenni. Poc després el més calorós del segle XXI. Més endavant, el més calorós des que es tenien registres instrumentals. I unes quantes setmanes després vam acabar afirmant que era el més calorós dels darrers 120.000 anys! Es parla ara que amb la reducció del gel a l’hemisferi Nord, el nivell del mar pot pujar en un futur fins a sis metres, quan, com hem vist, en ple període càlid medieval, amb temperatures molt més elevades que les actuals, la pujada del nivell del mar no va passar dels 70 centímetres. Fins i tot la terminologia utilitzada s’ha vist influenciada per aquesta excitació creixent. Vam començar parlant d’escalfament global i poc després de canvi climàtic. Més endavant, de crisi climàtica. Ara ja parlem d’emergència climàtica i, recentment, de col·lapse climàtic.

El sociòleg Salvador Cardús escrivia al diari Ara sobre aquest tema el desembre del 2021: “Quan les ideologies es tornen creences pseudoreligioses, la llibertat de pensament n’és la primera víctima.” Per això, als que no tenim informació privilegiada sobre aquest tema se’ns acudeixen preguntes elementals sobre aspectes que potser si els coneguéssim ens podrien aportar una mica més de llum. Intentaré plantejar-ne algunes en el següent article.