Ernst Jünger: ‘En els espadats de marbre’

Té dret l’home, l’intel·lectual, a canviar d’ideologia al llarg de la seva vida? Ernst Jünger (Heidelberg, 1895-Suàbia, 1960) ho va experimentar en pròpia carn transitant d’una posició nacionalista i militarista a una severa crítica del nazisme. Fugit de casa amb 18 anys i allistat a la legió estrangera, va ser ferit set vegades a la I Guerra Mundial i premiat amb la Creu al mèrit, la més important condecoració alemanya. Ideòleg de forta presència pública en el període d’entreguerres, seguidor de Nietzsche, a qui anomenava El Gran Dinamiter, va personificar la figura icònica del guerrer i fou un dels referents d’una Germània ideal que ja no existia.

Va intuir de forma clarivident abans que la majoria la terrible destrossa material i moral a la qual Hitler conduïa fatalment el seu país teutó. Va exclamar: “Tota lluita pel poder va precedida d’una destrucció d’imatges i d’iconoclàstia: per això necessitem poetes: ells inicien l’enrunament, fins i tot dels titans.” Foren prohibides les seves obres En els espadats de marbre (1939), Carreres i jardins (1942) i La pau (1944). Més endavant publicaria Anys d’ocupació (1958). En els espadats de marbre, Jünger fa una al·legoria simbolista d’una país imaginari (La Gran Marina, l’Alta Plana...) que es reconeix de seguida com el seu país abocat al sotmetiment a un dictador i a una orgia d’anihilació massiva.

“Totes les coses exquisides ens surten a l’encontre fortuïtament, i les més bones són de franc.”

“Els primers temps a penes sentíem parlar del General. Però el més curiós era que, a mesura que s’aproximava, augmentava també l’esgotament i la realitat s’esvaïa. Al començament només se sentien rumors, igual que les fosques proclames d’una epidèmia que causa estralls en ports llunyans. Després va córrer de boca en boca i es va escampar la notícia d’abusos i actes de vandalisme, i al final aquests crims es van produir de manera oberta i sense encobriments. Un núvol de paüres, com la boira espessa de les muntanyes que ens anuncia mal temps, precedia l’arribada del General. L’embolcallava un vel de por, i era segur que era en aquesta por més que no pas en la seva persona on calia buscar la seva força.”

“Molt més amenaçador semblava el fet que tots aquests crims, que esborronaven el país i clamaven la intervenció dels jutges, amb prou feines eren reparats, fins al punt que ningú gosava parlar-ne gaire alt i es feia evident la situació de feblesa en què es trobava la justícia enfront de l’anarquia.”

“L’ordre dels homes s’assembla al del cosmos car, igual que aquest, de tant en tant ha de submergir-se en el foc si vol renéixer de bell nou.”

“Tenia una mena de cor robust que no s’espantava davant de cap obstacle; però a aquesta virtut, s’hi ajuntava per desgràcia un caràcter desdenyós. Com tots els fanàtics del poder i de la prepotència, traslladava els seus somnis impetuosos al reialme de la utopia.”

“I vaig determinar no lliurar-me a la por i no lliurar-me a l’arrogància.”

“I igual que un exemple elevat ens indueix a ser-ne adeptes, així mateix em vaig jurar davant d’aquella testa que en l’esdevenidor m’estimava més caure sol amb els homes lliures que no pas marxar triomfalment amb els serfs.”

Una coratjosa declaració d’intencions davant l’horitzó de cruel devastació que ell albirava ja el 1939, abans de l’esclat de la guerra.