Andorra nobiliària: personal i intransferible

L’insigne jurista d’Ordino Anton Fiter i Rossell, autor del Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra, es va llicenciar i doctorar en Dret l’any 1731 a la Universitat Sertoriana d’Osca. Algunes persones, com ara Joan Massa, es van preguntar per quina raó va escollir aquell centre aragonès en comptes de l’aleshores nova i única universitat catalana a Cervera. Albert Villaró, en el seu assaig de biografia de Fiter, incorporat a l’edició del 2018 del Manual Digest, apunta diversos motius que podrien explicar aquella elecció, uns de caràcter personal (la presència de familiars i d’altres andorrans a Osca), i altres més aviat polítics (les prevencions ideològiques que li podia generar la borbònica Cervera). Seguint aquest fil, Villaró no va passar per alt el fet que tant dos dels germans de Fiter com alguns dels seus nebots van doctorar-se també, deixant palesa, en principi, una acreditada vocació acadèmica familiar.

Sense posar en dubte aquesta tradició doctoral dels Fiter setcentistes, podem agregar un nou element que potser contribueix a explicar-la des d’una altra perspectiva, al mateix temps que projecta una sorprenent circumstància sobre la nostra actualitat. L’any passat, el professor de la Universitat Abat Oliba Carles Ruiz –bon coneixedor del dret andorrà–, va publicar un interessantíssim treball sobre la vigència del privilegi de noblesa personal (i intransferible) dels juristes als principats de Catalunya i d’Andorra, amb unes conclusions certament curioses. Aquest professor, emparant-se en la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra del 23 de setembre del 2004, i en el posterior estudi publicat per André Pigot (2005), posa en relleu que en la jerarquia de les fonts del dret andorrà hi apareixen, en primer terme, les anomenades lleis pàtries o pròpies, dins les quals s’ha d’incloure, segons la referida sentència, el dret català anterior al decret de Nova Planta, contingut essencialment en les Constitucions i altres Drets de Catalunya de 1704.

Pigot ja va advertir que el decret de Nova Planta mantingué en vigor aquelles constitucions catalanes que no foren expressament derogades per la pròpia norma borbònica (el famós article 42), i Ruiz, per la seva part, ho aprofita per posar en relleu que aquesta escletxa afecta el privilegi de noblesa personal en favor dels doctorats universitaris (no sols en Dret, sinó també en Teologia o en Medicina).

Accedir a l’estament nobiliari o braç militar per la via del mèrit acadèmic era un fet reconegut arreu d’Europa, i els efectes que tenia aquesta promoció no eren pas únicament protocol·laris, sinó ben reals i materials: exempcions fiscals, jurisdicció especial, drets d’elecció i sufragi, etc. Uns beneficis que, sumats, atorgaven un bon passar a aquells (pocs) que els gaudien, i tot indica que a can Fiter ho tenien ben clar: la seva pròpia mare, ves per on, un cop vídua del seu pare, va triar un noble de la casa dels Llar, del Conflent, per a tornar a maridar.

El cas és que, seguint la doctrina del iuris continuatio, aplicada pel professor Ruiz, s’arriba a la conclusió que el privilegi de noblesa personal dels doctors és encara vigent al Principat d’Andorra i, per tant, així romandrà fins al dia que sigui expressament derogat per un acte de sobirania andorrana. Mentre aquest dia no arribi, les persones doctorades andorranes poden ostentar la dignitat o noblesa moral que li correspon a l’aristocràcia intel·lectual (perfectament compatible amb el vigent marc constitucional, tot sigui dit). Al cap i a la fi, la presència en un principat de ciutadans nobles no deixa de tenir la seva coherència.

Sabut això, qui sap si en un futur s’acabarà constituint un capítol de la noblesa doctorada andorrana que, de retruc, animi a reviscolar aquella febre doctoral dels Fiter. Si així fos, podria generar al país una fèrtil dinàmica d’augment del coneixement. Cert és, com adverteix l’Eclesiàstic, que el creixement de la saviesa comporta també el del dolor, però sortosament disposem de mecanismes per a mitigar-lo, de forma que podem assumir-ne el risc. Tot sigui per aconseguir l’anhelada diversificació d’Andorra. Confiem que la lletra menuda de l’acord d’associació a la Unió Europea no prevegi res en sentit contrari.