Més verd i menys gris

Més verd, més arbres i no tants paviments de formigó i asfalt. Ho proposava l’altra setmana el Jordi Ordóñez a la taula rodona celebrada a l’hotel Roc Blanc, dedicada al llibre Faveles de luxe, en el qual Ordóñez també ha participat. El llibre, que ja va ser presentat a la llibreria La Trenca el 19 passat, és un recull d’imatges captades a Andorra expressament pel fotògraf Kim Manresa acompanyades per textos de Jordi Cornella, Joan Ganyet, Rosa Gili, Josep Enric Dallerès, Marc Vila, Claude Benet, Lydia Magallón, Rosa Duró i el mateix Jordi Ordóñez. Amb la intenció de crear debat i consciència sobre la realitat urbanística andorrana i l’ocupació desmesurada de l’espai amb edificis o vials, Faveles de luxe és una veu que diu allò que molta gent pensa sobre l’expansió urbanística del país, però que no pot expressar directament. Ens resum, que cada vegada hi ha més edificis amb unes mides del tot inapropiades i un amuntegament de gris en detriment del verd de camps i de ribes. Això passa majorment al fons de les valls principals, però també passa arreu del país, en viles o pobles, tant hi fa. I a totes les parròquies, sense excepció. És un fet real i tangible i no és pas insignificant, no és innocu, perquè si s’entén que com més habitatges hi haurà més habitants, les necessitats d’aigua i d’espai fora de casa seva també s’incrementaran, amb la possibilitat que no hi hagi recursos naturals per a tothom. Aquest escenari, que preveuen els anomenats estudis de càrrega, obliga i posa –hauria de posar– en alerta les administracions de cara a evitar un desequilibri d’habitabilitat, que si ara ja li és un problema trobar habitatge a preu raonable i adequat a la classe treballadora, la desmesura de construccions de luxe encara ho incrementarà més.

La proposta de més verd al país la feia el Jordi Adellach agafant-se a la idea del botànic italià Stefano Mancuso, referent en matèria de plantes i la seva implicació social. Mancuso, a qui vam tenir la sort d’escoltar a les Escaldes el novembre de 2022, proposa plantar arbres a milions, per tal de minvar els efectes de l’escalfament de l’atmosfera, amb una altra sèrie d’accions encaminades a evitar l’augment de temperatura al planeta Terra, situació que comportaria efectes molt negatius en les cadenes alimentàries, perquè els corrents oceànics, que fan de vasos comunicants entre aigües fredes i càlides, es veurien afectats i la pesca alimentària patiria transformacions difícils de subvertir. I no cal dir que com més temperatura, l’agricultura i la ramaderia requeririen més aigua. I com més temperatura, més possibilitat d’incendis forestals, amb la pèrdua de biodiversitat i processos erosius i de desertització que comporten. Per això Mancuso proposa la plantació de milions d’arbres, amb les espècies pròpies i més idònies de cada indret, perquè facin de termoreguladors de la Terra. Però encara va més enllà i proposa plantar arbres, posar plantes als carrers i a les places dels pobles i de les ciutats. Ell en diu fitópolis, una ciutat amb vivor de verdor de plantes, una ciutat viva amb convivència de plantes i animals, inclosos els humans.

Posar verdor als carrers i a les places va ser costum a l’hora de projectar noves avingudes i passejos a final de segle XIX i començament de segle XX. I en començar a fer carreteres, també les vores de les carreteres van ser flanquejades amb arbres. Ho podem veure, sense anar més lluny, al Passeig de la Seu d’Urgell o en viles i ciutats de França, com a Ceret. I a les carreteres franceses encara en trobarem molts de trams amb arbres a banda i banda que, a diferència d’Espanya, han respectat més. Doncs l’efecte dels arbres i de les plantes en el refrescament dels nuclis habitats més densos, Mancuso el proposa com a imprescindible i amb accions de treure també la capa de paviment on sigui possible, en places, per exemple, per deixar respirar la terra i que l’aigua que marxa avall en paviments durs, també sigui aprofitada en el subsol immediat. Això, més verd i menys gris, és el que proposava per a Andorra el Jordi Ordóñez, amb iniciatives pensades i materialitzades amb la intenció de fer uns pobles, unes viles i unes ciutats més naturalment habitables. Que a Andorra costaria de fer, segurament que sí, però que més d’hora i més tard s’haurà d’anar per aquest camí també és cert. Per exemple, només que a tots els nous aparcaments en superfície es preveiessin fileres d’arbres com a delimitació de l’aparcament en bateria, ja canviaria la cosa. I per què no deixar pegats per asfaltar que siguin de terra? I per què no fer places que siguin prats i prou? Tan senzill com això. Em sembla que el país i tothom agrairia si el verd, el verd d’Andorra, el dels boscos i el de les pastures, tornés a donar vida i a refrescar els estius dels carrers i de les places.