Millorable

El transport públic interior sembla que ha anat millorant bastant amb el temps, però encara resten aspectes millorables per arribar a la vella nota escolar del “progressa adequadament”.

Almenys pel que fa a la parròquia d’Encamp, és evident l’augment del trànsit i la relativa disminució del temps d’espera a les parades, segons l’experiència pròpia a Encamp, de baixada a la capital.

Això no treu, però, el que sembla una descoordinació, amb el resultat que vehicles de les tres línies (4, del Pas; 3, de Soldeu i 2, d’Encamp en sentit estricte) passin enganxats, en processó. O que el xòfer d’un vehicle completament buit “se salti” una parada, assenyalant amb el dit cap enrere i calgui esperar entre cinc i deu eterns minuts per als usuaris.

Potser el conductor anava amb el seu horari ultrapassat, però ningú va treure la decepció a totes i tots les/els que esperaven a peu dret.

Els xòfers no tenen cap culpa, i difícilment remei, per a la manca de respecte de nenes i nens escolars, que criden, més que parlen, des de distàncies relativament llargues o fins i tot de prop. Potser els mestres, i sobretot les famílies, són els autèntics responsables d’aquesta tendència al bretolisme.

I encara queden alguns detalls, diguem-ne anecdòtics, tan poc significatius com semblen fàcils de corregir: un exemple són els rellotges, que no s’han posat a l’hora i fàcilment marquen les vint-i-dues i escaig a prop del migdia. O els anuncis de les parades properes i successives –quan n’hi ha–, que són les “de baixada” quan el vehicle “puja”, o al contrari.

I d’aquell benintencionat anunci que a cada parada hi hauria un panell indicador del temps mancant per a l’arribada d’un autobús de cada línia hi va haver el que podria semblar un assaig en algun punt del recorregut, però va resultar fugisser, llàgrima de Sant Lorrenç en el temps i l’espai dels viatgers.

Semblaria que aquests aspectes –lleument, o no tan– negatius serien fàcils de solucionar amb una mica de voluntat i atenció dels responsables que tot funcioni perfectament, o almenys una mica millor.

I no s’hi val respondre que no és acceptable queixar-se de petites mancances en un servei que és gratuït. Perquè potser aquesta gratuïtat absoluta convida a menystenir la rendibilitat i el valor –sobretot social– dels serveis públics, com és el cas. Potser seria més útil fixar un preu mínim, simbòlic, al bitllet per cada recorregut, per tal de conscienciar qui gaudeix ara de la gratuïtat que algú, alguns, o tots plegats, cadascú amb la seva part, paguen –paguem–.

Sigui com sigui, en la situació actual del transport públic interior de les Valls podríem constatar dues realitats: una millora perceptible sense arribar al que podríem anomenar desideràtum, com un seguit de passes pendents encara per anar apropant-se al nivell de qualitat desitjable.

I per afegir un detall concret: a les línies “de baixada” de les parròquies altes i mitjanes, en el tram final del recorregut, abans d’arribar a l’anunciada com a “estació nacional” potser hi manca un altre punt d’aturada, davant realment de l’Ambaixada d’Espanya –no “espanyola”, en sentit estricte– o del popularment conegut com a “búnquer” de Govern, llocs que tants i tants ciutadans i ciutadanes han de visitar, tant sí com no, per tal de fer tràmits i obtenir documents indispensables per anar pel seu món, per petits que siguin els límits d’aquest món.