El comodí climàtic (i II)

1. CIENTÍFICS. En l’article anterior vaig comentar que dins del període d’escalfament global que va començar al voltant de 1850 i que encara dura, es va produir un refredament sostingut del planeta entre el 1940 i el 1975, aproximadament. La baixada de la temperatura va ser prou llarga i intensa per fer pensar que es tractava d’alguna cosa més que d’una petita correcció dins d’un procés alcista. Els climatòlegs van batejar aquest període com el global cooling, i van arribar a enviar un raport al president dels Estats Units, Richard Nixon, advertint que probablement ens dirigíem cap a un nou període glacial. Dos reputats científics, S. I. Rasool i S. Schneider, recollint un sentiment generalitzat, van publicar el juliol de 1971 un article a la revista Science sobre el procés de refredament en què havia entrat el planeta i la possibilitat d’una futura glaciació. Per raons biològiques, molts d’aquests científics ja deuen haver desaparegut, però em pregunto què se n’ha fet dels que encara viuen. Reclosos en un monestir per expiar les culpes?

2. ACTIVITAT SOLAR. A l’escola, quan jo era petit –ja fa molts anys d’això– ens explicaven que les fluctuacions de l’activitat solar eren un factor essencial del clima de la Terra. Que les famoses taques solars condicionaven el nostre clima tant a curt com a mitjà i llarg termini. Encara es manté aquesta teoria? Perquè avui ja ningú en parla.

3. EL GAS METÀ. El dia que l’ecologisme radical va descobrir que les vaques fan pets, va ser un moment decisiu en la seva lluita. Però no exactament en el sentit que ells volien. Perquè si el metà és també un gas d’efecte hivernacle, potser el diòxid de carboni procedent de les explotacions industrials té menys importància global de la que se’ns explica. O no?

4. DIÒXID DE CARBONI (CO2). És el dolent de la pel·lícula. Es produeix amb les combustions de carbó, llenya, gas, petroli i derivats. Per tant, a més consum d’energia, més producció de CO2. Però quina part del diòxid de carboni produït per l’activitat humana es troba en l’atmosfera? I quina és la seva importància percentual en relació amb la d’altres gasos d’efecte hivernacle, com el metà, l’ozó i el vapor d’aigua? I encara, els episodis d’escalfament que ha patit la Terra en èpoques anteriors han estat sempre lligats a altes concentracions de diòxid de carboni?

5. PREVISIONS. Abans de pujar a Andorra vaig treballar uns anys en un servei d’estudis on fèiem previsions d’evolució econòmica a curt i mitjà termini, a un horitzó de tres o cinc anys, com a màxim. No em fa vergonya reconèixer que el grau d’error era alt. Ja sé que avui els professionals estan molt més ben preparats i que els sistemes informàtics són molt més complets i sofisticats. Però si tenim en compte que el clima és un sistema d’una complexitat quasi infinita, em sorprèn que es puguin publicar previsions sobre la temperatura del planeta a 50 o a 75 anys vista amb una aproximació de dècimes de grau. No trobeu?

6. FUNCIONARIAT. Es coneix quanta gent treballa avui de manera exclusiva en feines lligades al canvi climàtic? Perquè si jo fos mal pensat, que no ho soc, podria deduir que com més gent viu d’aquest tema, més interès hi podria haver que el tema es faci gran. I que com més dràstiques i pessimistes siguin les advertències sobre l’evolució de les temperatures, més subvencions governamentals arribaran. Però estic segur que això no deu funcionar així.

7. DECREIXEMENT. L’equació sembla molt senzilla. Si el creixement industrial capitalista ens porta cap a un escalfament global, doncs no creixem. O millor encara, decreixem, com es demana ara. A inici dels anys 70, una colla d’economistes i polítics agrupats sota el nom de Club de Roma van proposar el creixement zero del sistema econòmic occidental. Les crítiques van ser ferotges i la proposta es va enterrar definitivament amb unes declaracions de François Miterrand, llavors primer secretari del partit socialista francès: “Si no hi ha creixement, els pobres i els països subdesenvolupats en pagaran els costos”. No se’n va parlar més, fins ara. Som conscients del que significa un decreixement econòmic generalitzat com es comença a suggerir? Som conscients dels milions de persones que perdrien el seu lloc de treball amb tot el que això suposaria? I aquesta política salvaria el planeta?

8. APOCALIPSI. El to alarmista d’avui dia al tractar del canvi climàtic no és nou. I no cal anar a les previsions de l’edat mitjana sobre la fi del món. Al voltant del 1800, Malthus va advertir que la raça humana no tindria gaire recorregut, per allò que la població creixia en progressió geomètrica i els aliments només en progressió aritmètica. A mitjans del XIX s’havia d’acabar el carbó. A partir de 1945 es van succeir  les prediccions sobre l’acabament dels jaciments de petroli. I no fa tants anys, la globalització havia de destruir les estructures del món capitalista i avui ja ningú parla d’aquella moda. En general, no s’escatimen mitjans a l’hora de plantejar escenaris apocalíptics. I pel que sembla, avui l’instrument és l’escalfament global.

9. EL SUD. En la darrera cimera de l’ONU sobre el canvi climàtic, el secretari general Antonio Guterres va declarar que la reunió només tindria èxit “si l’acord final compromet tots els governs a deixar de cremar tots els combustibles fòssils”... “No reduir, no disminuir, sinó eliminar”. Em sembla que aquest funcionari privilegiat hauria d’haver tingut en compte que a la reunió hi assistien molts països de l’hemisferi sud, que com sabem no disfruta dels nivells de riquesa i benestar més generalitzats de l’hemisferi nord. Però els habitants del sud tenen tot el dret a aspirar al nostre nivell de vida i a mesura que segueixin aquest camí de desenvolupament, les seves emissions de diòxid de carboni s’incrementaran. L’economista català Andreu Mas-Colell escrivia fa gairebé cinc anys: “Ens podem trobar, doncs, que a mesura que el nord va millorant en termes d’emissions, el sud va empitjorant”. I concloïa: “No es pot seriosament plantejar escenaris en què la solució de la crisi climàtica passi per mantenir el sud en la pobresa”.

10. UNA OBSERVACIÓ FINAL. Malgrat la immediatesa de moltes apreciacions i valoracions sobre el ritme i les perspectives de l’escalfament global, sembla que hi ha un cert consens en considerar que les variacions climàtiques importants es produeixen en períodes de temps força prolongats. Si és així, no seria potser més realista intentar adaptar-nos progressivament als canvis i a les noves condicions que es pugui generar en lloc de pretendre incidir sobre les temperatures i voler corregir la seva evolució futura? No ho sé.