Les selves tropicals i el canvi climàtic (i II)

Encara que els models climàtics preveuen un increment lleuger de les precipitacions a la franja equatorial en els pròxims decennis, també és cert que aquesta projecció està feta per a tota la franja, sense gran detall, i, a més, no pren en consideració la futura desforestació de la zona.

És una hipòtesi plausible el fet que les precipitacions puguin incrementar-se a la zona de convergència intertropical a causa de la possible progressió cap a latituds més altes del cinturó d’anticiclons subtropicals o tropicals. Això farà que els alisis tinguin una amplitud més gran de recorregut, que puguin, per tant, intensificar-se i arribar d’aquesta manera més actius a la zona equatorial, on convergeixen aquests vents alisis, provinents de cada hemisferi.

Com a contrapartida, la possible progressió latitudinal de les altes pressions subtropicals podrà comportar que la zona climàtica immediatament en contacte, per la façana occidental dels continents, amb el clima desèrtic, la zona subtropical mediterrània, evolucioni cap a unes condicions de més aridesa. S’hi accentuaran, per tant, les sequeres com, per exemple, podrà succeir a la península Ibèrica, un àmbit geogràfic on els períodes de dèficit pluviomètric acusat són ja per definició un component habitual del seu temps i del seu clima. I com que ens trobem en un escenari climàtic venidor caracteritzat per l’aleatorietat, les alteracions en la circulació atmosfèrica sobre l’Atlàntic a les latituds mitjanes de l’hemisferi nord podrien ocasionar un bloqueig o interrupció del corrent oceànic càlid del golf de Mèxic, susceptible de conduir a un intens refredament prematur del clima de l’Europa occidental, de conseqüències imprevisibles.

Altres recerques han portat a postular que les precipitacions no s’incrementaran a la regió de l’equador. En concret, un model proposat per la Dra. Rei Chemke, del departament de Ciències Planetàries i de la Terra de l’Institut de Ciències Weizmann, i per la Dra. Janni Yuval, de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, en el qual es pretén de tenir una mesura de la intensitat del flux d’aire a la cèl·lula de Hadley de l’hemisferi nord basada en la pressió de l’aire al nivell del mar, arriba a la conclusió que es mitigaran probablement els contrastos de la precipitació a les latituds baixes.

Una de les funcions primordials de la circulació general atmosfèrica és transportar l’excés de calor de l’equador als pols. Bàsicament, aquest transport es fa a partir de tres grans cèl·lules o cel·les en cada hemisferi. Una d’aquestes cel·les és la cèl·lula de Hadley, que es veu modificada i alterada en l’actualitat per l’activitat humana.

Als tròpics, per sobre de les selves pluvials i dels oceans equatorials, la forta radiació solar impulsa un corrent d’aire càlid i humit cap a dalt. Un cop assolit el límit superior de la troposfera, aquest corrent es desplaça, en ambdós hemisferis, en direcció als pols, fins a la latitud aproximada dels 30 a 35º N i S, on descendeix per subsidència i d’aquesta manera dona lloc als grans deserts planetaris subtropicals o tropicals. A partir d’aquest cinturó d’anticiclons subtropicals o tropicals, el corrent, conegut com a cèl·lula de Hadley, retorna a l’equador, on l’aire s’escalfa i torna a pujar, de manera que emprèn de nou el seu viatge circular.

Les dues cèl·lules de Hadley fan circular la major part de la calor i de la humitat a través de les latituds baixes, la qual cosa repercuteix en la distribució global de les regions climàtiques.

Chemke i Yuval assenyalen un debilitament de la cèl·lula de Hadley de l’hemisferi nord que actuarà en el sentit de moderar tant l’augment de la pluja a les regions equatorials com la reducció a les regions subtropicals de l’hemisferi boreal. Tanmateix, aquesta reducció no serà prou forta per aconseguir que es mitigui l’aridesa dominant de la franja climàtica subtropical.

Però l’escenari més realista que es dibuixa per a la franja climàtica que correspon a l’equador i a les seves proximitats és el d’una minva molt probable dels totals pluviomètrics, així com el d’un increment de la variabilitat de les pluges, i tot això a conseqüència del procés creixent de desforestació, en especial a les futures àrees desboscades.

A més, tenint en compte que els arbres i les masses forestals en general actuen d’embornals del diòxid de carboni, la desforestació massiva de les regions equatorials comportarà més dificultats per reduir en l’aire la proporció de gasos amb efecte d’hivernacle.

Tot això ens porta a repetir el que es ve dient sempre a fi de no menar el sistema climàtic terrestre a una situació insostenible per al medi ambient i la humanitat: que cal preservar les pluviïsilves tropicals, com també esdevé una acció urgent la de frenar la fosa del gel de l’Àrtic.