L’Europa pròxima

L’ésser humà és social. Perquè necessita, per desenvolupar-se, tenir relació amb altres éssers humans. I n’és dependent, des del naixement fins a la reproducció.

Així, cap territori amb presència humana que es vulgui desenvolupar i evolucionar no pot fer-ho aïlladament.

I Andorra particularment menys, en tenir dues característiques estructurals, la seva petitesa i la seva dependència exterior, davant de les quals ha hagut de proveir-se històricament de dues defenses, la diferenciació i la complementarietat.

L’acostament institucional d’Andorra als països del nostre entorn ve de lluny, per tant.

En els darrers mil anys hi ha hagut un procés significatiu i continuat d’establiment de relacions o encaix amb els territoris circumveïns a mesura que aquests han anat configurant-se o integrant-se en realitats polítiques cada cop més grans.

Hem de recordar d’on venim, no per quedar-nos en el passat, ja que sabent que tot canvia i evoluciona no és possible, sinó per saber cap a on ens convé i volem anar.

I concretament hem de tenir presents entre els fets més reculats de què ha quedat traça, les Concòrdies de 1162 i 1176 amb el bisbe d’Urgell, els Pariatges de 1278 i 1288 entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, i els més propers, els acords amb França i Espanya el 1868; l’Acord duaner amb la Comunitat Econòmica Europea el 1990; el Conveni trilateral amb França i Espanya, i l’entrada com a 184è Estat a les Nacions Unides (ONU) el 1993, i l’Acord de Cooperació amb la Unió Europea el 2005.

De tots aquests fets destaquen dues característiques rellevants i generals, la consolidació de la independència d’Andorra, a mesura que s’han anat establint relacions cada cop més aprofundides amb un entorn més ampli, a través d’un marc jurídic més detallat però també més garantista.

Què ens ha permès de ser més diferents i, per tant, més independents? I alhora més complementaris i per tant participant del desenvolupament i riquesa dels nostres veïns sense arribar mai a la integració en ells?

Associar-nos-hi des de sempre, de fet i pragmàticament.

Antoni Fiter i Rossell ho expressà clarament al Manual Digest, el 1748.

Els territoris avui de l’Alt Pirineu, l’Arieja i els Pirineus Orientals es van fer pròxims amb els Pariatges el 1278.

França i Espanya es van fer pròxims amb els Coprínceps a partir del segle XVI.

La Comunitat Econòmica Europea es va fer pròxima el 1990.

I Europa, avui a través de la Unió Europea, podem fer-la pròxima també amb l’Acord d’Associació del 2025, si els andorrans no fallem en aquesta nova cita amb la història.

I serà pròxima en un triple sentit:

1. Pròxima amb l’accés al nou nivell polític de la Unió Europea, podent anar més enllà dels històrics veïns de França i Espanya, i adaptant-nos a la realitat d’una nova escala de veïnatge que, ens agradi o no, existeix i no podem desatendre o ignorar i amb la qual ens cal establir el marc jurídic de reconeixement mutu.

2. Pròxima en l’àmbit econòmic de l’Europa dels 27 estats o els que la conformin.

3. Pròxima a tots els nivells inferiors possibles, però ara, des de la dimensió que només l’Acord d’Associació aportarà, especialment a destacar el dels territoris veïns, amb la creació d’un Espai Funcional Andorra-Pirineus.

Aquest darrer permetrà assolir una nova dimensió de desenvolupament equilibrat d’Andorra i del seu entorn que, avui, no podem ni imaginar, si som prou valents per assumir aquest excepcional i singular projecte que la geopolítica ens ofereix en el camí de l’evolució d’una Andorra sostenible i responsable, amb ella, el seu entorn i el món.