14 J

Si l’ordre de publicacions és l’habitual, francesos –residents, nacionalitzats i els seus afins– celebren la seva Diada nacional del 14 de juliol, que commemora l’assalt amb èxit dels revolucionaris a la presó de la Bastilla, el 1789, que a l’estat veí del nord veuen com “l’eveil de la liberté” (el despertar de la llibertat, tot que sigui dubtosa la necessitat de traducció).

Amb el temps, l’acte principal i potser únic de la festa és la recepció a la seu de l’Ambaixada, amb el discurs tradicional i protocol·lari –generalment curt de demandes o reivindicacions i abundant a lloar les tradicionals bones relacions bilaterals–.

No és el cas actual, però és inevitable recordar predecessors del titular actual: el primer, que en la seva visita al Diari –durant anys habitual de cada nou titular de la legació– s’exclamava temorós de la “fragilitat del paisatge”, de l’amenaça de “caiguda de la muntanya”, que no va trigar a fer-se realitat a la solana de la capital, sobre l’edifici El Bon Repòs.

O aquell altre ambaixador, originari del que molts anomenen la Catalunya Nord, que parlava perfectament el català d’aquell territori, potser una mica arcaic, però perfectament intel·ligible, tot i que preferia no fer servir la nostra llengua comuna en públic, per una experiència dolenta que s’atrevia a explicar només a persones de confiança.

Deia el diplomàtic que un dia, de compres a uns grans magatzems, no va tenir més ocurrència que demanar uns pantalons com es diu al seu lloc d’origen des de fa segles: “Unes calces”. I de seguida es va adonar que alguna cosa no anava bé, pel riure que no acabava d’amagar del tot la dependenta, per molt que ho intentava.

Són petits records d’aquelles personalitats, sens dubte ben properes, fins al cas del qui va convidar un petit grup proper al tast del “Beaujolais nouveau”, a la residència privada. I això no vol dir que Mr. Jean Claude Tribolet sigui esquerp, ni llunyà de la ciutadania.

Records que ressorgeixen amb més motiu avui, el 14 juillet, siguem o no presents a la recepció de l’Ambaixada, participem o no en el brindis amb champage –autèntic, que seria absurd fer-lo amb cava, per molt bons caves que hi hagi–.

Serveixin aquestes línies per felicitar tots els francesos, franceses i afins per la seva diada nacional, que molts, si no tots, consideren “la fête qui nus rassemble”. I que tots i totes la puguin celebrar, en la recepció pública o en festa privada, per molts anys dels anys, sempre tenint en compte l’esdeveniment de “l’eveil de la liberté” i no d’altres circumstàncies, més tràgiques però, d’altra banda, inseparables, gairebé es pot dir inevitables, d’aquella com de tantes altres revolucions i guerres d’independència que al llarg dels segles s’han conegut i explicat –tot seguint el criteri dels vencedors en cada cas, això sí– a cada territori i cada època del món, sovint narrades a ritme de novel·la de les que dèiem “d’aventures” per a més facilitat dels lectors, estudiants o no.