Les desigualtats infantils no fan vacances

Fa uns mesos, en aquest mateix espai, parlàvem del paper que tenia l’escola a l’hora de compensar la part de les desigualtats en el rendiment acadèmic que es deriva del seu context sociocultural. En aquell moment, defensàvem la necessitat de tornar a posar el coneixement al centre del currículum, com a base de qualsevol altre aprenentatge, també dels competencials. Només així, assegurant un bagatge de sabers consolidat per a tot l’alumnat, dèiem, estarem dotant-los realment de les eines i els materials necessaris per construir els fonaments de la seva carrera personal i professional.

Arribats a mitjan juliol i immersos de ple en les vacances escolars, no podem evitar preguntar-nos què passa ara amb aquelles desigualtats. Amb les aules perfectament endreçades, les parets dels passadissos netes de projectes i les portes d’entrada ben tancades, els centres educatius es troben en una mena d’hibernació (valgui la contradicció) que els desposseeix temporalment del seu poder d’influència en la vida dels més joves. I això es nota, i molt, cada setembre.

Tot i que no disposem de dades específiques per al nostre país, són diversos els estudis que demostren que després de dos mesos d’inactivitat educativa formal, es produeix una pèrdua d’aprenentatge. Aquesta, però, no és igual per a tothom, i si bé és cert que existeixen diferències individuals lligades a les característiques de cada infant, també ho és que les disparitats més importants coincideixen amb les diferències de nivell socioeconòmic.

Justament per fer front a aquesta situació, el ministeri de l’Educació de França va impulsar, fa uns anys, en el marc del programa Vacances Apprenantes, els projectes École ouverte i Stage de réussite. Adreçats tots dos a l’alumnat més vulnerable, el primer combina reforç escolar i activitats culturals al mateix centre d’estudi on l’infant assisteix durant el curs, mentre que el segon se centra a treballar, en grups molt reduïts, els punts de llengua i matemàtiques que més dificultats els comportin.

Dit això, si bé creiem que aquests programes són molt interessants i que se’n podrien treure idees per aplicar al nostre país, també pensem que no serien suficients. Si ens quedéssim només aquí, estaríem deixant de banda la part més important de l’estiu: la del descans i l’oci. Perquè sí, els aprenentatges acadèmics són importants i cal que posem els màxims esforços perquè tots els infants disposin de les mateixes oportunitats d’adquirir-los; però després de deu mesos de classes, tot l’alumnat, independentment del seu rendiment escolar, necessita i es mereix gaudir d’un temps de descans i oci de qualitat.

I quan parlem de temps de descans i d’oci de qualitat no ens referim, evidentment, a passar hores davant d’una tauleta que reprodueix en bucle vídeos proposats per algoritmes. Una tendència, com és ben sabut, cada vegada més a l’alça i amb fortes repercussions, entre d’altres, en les capacitats d’atenció i socialització. Ens referim, en canvi, a un temps per descobrir llocs, persones i activitats analògiques, que difereixen d’aquells que conformen la rutina dels infants durant el curs i que els obren la porta a un món de nous aprenentatges, que són tant o més rellevants, per al seu desenvolupament integral, que aquells que els pugui transmetre el millor dels mestres en una aula.

El problema, altra vegada, és que tampoc en aquest àmbit tothom disposa de les mateixes oportunitats. En aquest sentit, si bé des de l’Administració es destinen partides pressupostàries a ajudes per sufragar el cost econòmic de casals i colònies comunals, aquestes no sempre arriben a totes les famílies que ho necessitarien, sigui per desconeixement de la seva existència o per una exigència excessiva en els requisits.

Fins i tot si ho fessin, però, la qüestió de la desigualtat no acabaria aquí. I amb això no volem donar un aire excessivament pessimista a la situació, perquè som plenament conscients que és un tema molt complex, que no s’arregla ni d’un dia per l’altre ni amb reflexions en un article d’opinió. Aquestes reflexions, però, juntament amb notícies com la que fa unes setmanes, en el marc de la presentació de les conclusions del darrer observatori de l’ARI, es feia ressò que una de cada quatre famílies no poden anar de vacances fora de casa almenys una setmana a l’any, són imprescindibles per despertar consciències. I ser conscient d’un problema és, innegablement, el primer pas per començar a resoldre’l.