Gràcies

L’últim dissabte de juny, mentre conduïa camí a casa acompanyat de la meva dona, vaig perdre la consciència a la carretera d’Anyós. Per sort no anava de pressa i la barrera de seguretat de la carretera va parar el cop. Després vaig recuperar la consciència. Un home que s’havia aturat en veure l’accident va treure la meva dona del cotxe. Un cop fora del cotxe, vaig poder trucar a l’ACA, però mentre parlava em vaig tornar a desmaiar. Vaig sincopar altres vegades, també a l’ambulància i a l’hospital de Meritxell, on vaig ser atès primer a urgències, després ingressat a l’UCI, fins que dilluns al matí em va visitar el cardiòleg, i em van enviar en ambulància a Barcelona, on m’han posat un marcapassos, que seria com una assegurança de vida.

Explico el que em va passar perquè aquesta vol ser sobretot una Tribuna d’agraïment a tota la gent que ens va socórrer en el lloc de l’accident i posteriorment a les ambulàncies i hospital de Meritxell.

No diré cap nom, perquè no els sé tots, i m’agradaria no oblidar-me ningú. Però gràcies a la mare i la filla que anaven al cotxe del darrere i que més tard quan jo anava en ambulància van acompanyar la Sylvia a l’hospital. Gràcies al noi que va ajudar la Sylvia a sortir del cotxe i que, quan em vaig tornar a desmaiar, va ser sempre al meu costat. Gràcies a la infermera d’urgències que passava per la carretera i va estar amb mi tota l’estona fins que va arribar l’ambulància. Les seves paraules en els moments que jo recuperava la consciència em feien sentir en bones mans. Gràcies als qui anaven a l’ambulància, metge, infermer i xofer, en un viatge estrany, ple d’imatges que encara em volten pel cap.

Gràcies a la doctora d’urgències que, quan em tornava a desmaiar i la meva consciència s’ofuscava, em va tranquil·litzar mentre m’estabilitzaven. Gràcies a tots els qui em van fer proves a l’hospital. Gràcies a tot el personal d’urgències, metges, infermeres, personal de neteja que em van fer sentir segur, protegit i vigilat. Gràcies al cardiòleg que em va atendre, als membres de la segona ambulància, metgessa, infermera i conductor que em van traslladar a Barcelona i, per extensió, gràcies al personal de la Teknon, infermeres i gent de la unitat de semicrítics i metges, anestesista i personal que em va atendre a la intervenció. Gràcies a tot el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària.

En moments així t’adones que la vida sempre penja d’un fil. Sempre. I no hi ha força més gran, ni més amable que la que et dona la gent que et cuida i t’ajuda. La gent que és capaç de donar el millor d’ells mateixos quan les circumstàncies són difícils. En un món certament complicat, hi ha moments que no oblides. Paraules i mirades que en els moments més crítics et reconforten i et fan creure en la humanitat.