Intel·ligència natural, si us plau

La intel·ligència artificial ens tempta a la televisió, a la publicitat, a les xarxes socials, entorn de feina, als estudis, d’aquí no res la tindrem a casa nostra. El chatGPT-4, els robots biològics, les ulleres intel·ligents, els mòbils amb IA, impressores 3D.

Es presenta exitosa i seductora però caldrà fer-la servir bé, és clar. On devem haver sentit aquesta frase abans. Fer un bon ús.

A cada un dels salts en què la humanitat s’ha vist a la disjuntiva d’haver d’escollir en pro del progrés però en què les fites de la ciència i del coneixement s’han desarrelat de l’essència humana i de la natura, al cap del temps s’ha constatat que el plat de la balança que havia de crear un equilibri sostenible dels guanys per sobre de les renúncies s’ha capgirat i ha portat a moltes derives i disfuncions socials. Però com que la fi del món no ha tingut lloc i la mare Terra ha continuat donant voltes, només faltaria, aquí ens trobem repetint un cercle infinit.

Amb la mecanització i l’automatització, dècades enrere l’economia aconseguia crear nous llocs de feina i adaptacions a les empreses i a la vida social i personal. Reconversions. Tot era més lent. El liberalisme funcionava amb reajustaments i es valia de referents. I un poder polític decisiu. Però va arribar la globalització i la tecnologia després.

La revolució tecnològica ens va agafar amb altres regles del joc més febles, i es precipitava rabent en el seu desplegament orientada a un destinatari coral, com si ningú no se’n pogués escapar. Entrava en joc la necessitat del seu bon ús respecte a una fita extraordinària a favor de la humanitat.

Indubtablement les comunicacions van créixer, el ràpid accés a la informació, la creativitat en molts àmbits amb nous formats, la simplificació de tasques, les comunicacions a grans distàncies. Però no vam estar prou atents. De què serveix tenir més informació si ens fem sempre les mateixes preguntes? De què serveix poder connectar-nos a l’instant amb el cosí de Nova York si perdem el diàleg tranquil, respectuós i sense interrupcions amb qui tenim davant dels nostres nassos? Les distraccions no són bones conselleres, com tampoc la manca de prioritats clares. I l’ordre de factors altera el producte.

A manca de comandament conscient en l’ús d’aquestes eines tecnològiques ens vam trobar amb costos socials: les addiccions a la pantalla, la disminució de la concentració –ara es reflecteix als informes sobre resultats a les escoles–, problemes de salut mental, l’ús perillós de les xarxes socials, joves i adolescents amb trastorns de comportament en comparació amb generacions anteriors. Burocratització digital perdent eficàcia i practicitat i allunyant l’administrat de les institucions; termes altisonants com “justícia digital” –deu voler dir que la terrenal ja la tenim assolida–. El ciberespai i les seves distopies, sense oblidar-nos del monitoreig de què en major o menor grau som tots conscients sobre el que veiem o no, el que comprem o escoltem a través de les xarxes; convertint-nos en un producte en comptes de ser la tecnologia i la digitalització un instrument al servei de l’operador.

Qui va votar sobre internet?, ens podríem preguntar, des de la distància. Es tracta seriosament la disrupció tecnològica en algun programa polític, per reconduir-la?

L’àmbit personal de cadascú era l’únic marge de maniobra. Trist, però així era com la vida ens posava a la casella de sortida. “Els mòbils els deixem a l’entrada de casa i així ens podem comunicar” (frase típica).

Actualment els mòbils es comencen a prohibir a les escoles de molts països i els alumnes tornen a agafar amb assiduïtat el llapis, el paper i els llibres en un intent de salvar l’aprenentatge de tota una generació. Qui respon d’això?

I els magnats de les tecnologies i les comunicacions amb més poder sobre la societat; assolint objectius de mercat i ampliant els seus horitzons, amb unes institucions còmplices.

La psicologia parla de múltiples intel·ligències naturals de l’ésser humà. Les 9 intel·ligències de Howard Gardner, premi Príncep d’Astúries en ciències socials: l’espacial, logicomatemàtica, corporal, lingüística, musical, naturalista però també la intrapersonal i interpersonal, i n’afegeixen una altra: l’existencial. Aquesta darrera, una de les primeres a desenvolupar-se en nens amb altes capacitats i d’altres etiquetes, dit sigui de pas.

Aquestes 3 intel·ligències darreres amb un factor analític, crític, de desenvolupament personal i introspecció; autoconeixement, expansió de la ment abstracta i de la consciència, que permet llegir entre línies i és capaç de copsar i elevar les altres intel·ligències exitosament, com ho feien les escoles holístiques dels grans corrents de pensament clàssic, i molts genis i inventors de segles passats de forma innata combinant enginy, obertura de ment i valors. Capaces de parar-se, aturar-se, reflexionar, discernir fins a on els plantejaments són o no erronis, compatibles amb un mateix i els altres i el fluir natural de la vida; per anar un pas endavant dels resultats del que estrictament donen els actuals informes tècnics científics parcials o uns algoritmes informàtics basats només en càlculs.

Només en el desplegament d’aquestes tres intel·ligències naturals, que semblen adormides, raurà l’èxit de la IA a nivell social. Altrament, ens espera, malauradament, el cercle infinit.

Si l’ésser humà és només emocions, desitjos, materialitat, coneixements, patrons de comportament, i anàlisi de resultats bioquímics, la IA serà superior a la humana en breu –diuen els experts–. No hi haurà cap altre camp d’activitat (més enllà del físic, cognitiu i emocional) en què els humans es trobin en situació d’avantatge. I això pot ser perillós. La infotecnologia la biotecnologia i els algoritmes de macrodades en mans dels mateixos poden relegar a irrellevants no només moltes feines sinó molts humans que definitivament renunciïn al control de la seva pròpia existència, reforçant l’estupidesa natural humana i oblidant el que som, posant-nos en mans del que digui l’algoritme.

Però si reconeixem que l’ésser humà és més que aquesta visió reduccionista i limitant, si compta amb elements existencials i immaterials, si volem una visió més actualitzada i feliç del món on no es perdi la llibertat individual ben entesa, la capacitat de veure i mirar la vida i entendre-la, evolucionant i resolent els reptes socials que es van presentant desplegant els talents naturals de cada un al servei de la societat; caldrà contemplar aquestes 3 intel·ligències naturals i no perdre-les de vista, i alhora seran la clau per fer servir la IA a favor nostre optimitzant les seves prestacions, que són moltes. I si és possible fer-ho més enllà de l’àmbit privat, molt millor.

Encenc la ràdio del cotxe i al programa del matí conversen sobre intel·ligència artificial i biotecnologia i sobre els xips cerebrals artificials i la possibilitat de tractament de malalties degeneratives i d’altres de físiques molt limitants i em sembla molt interessant. Penso també en la robòtica i els cotxes automàtics evitant els accidents. Però la conversa fa un gir sense aprofundir en el debat i es llança a l’oient la pregunta del dia: qui estaria disposat a inserir-se al cervell un xip per augmentar les capacitats?

Perplexitat. Això no és seriós. Ja ens estan venent la moto i l’estem comprant. Capacitats en un xip posat al cervell? Per aprendre què? Què té a veure el tractament de malalties altament inhabilitants amb posar-nos tota mena de xips de posar i treure sobre capacitats que no sabem ni tan sols si responen al propòsit personal de vida? Ja tenim una nova variant de supermercats a l’horitzó que ens converteix en producte, amb noves divisions i un nou allunyament de la intel·ligència natural, naturalesa i sentit comú. Més d’un 30% hi estaria disposat.

Els humans sempre hem estat més destres a inventar grans eines i descobriments que no pas a fer-los servir sàviament.

Des del volant del cotxe, no tant als algoritmes de macrodades, cíborgs i els seus seguidors incondicionals, sinó a vosaltres, 3 llibres: Un món feliç, d’Aldous Huxley; Frankenstein, de Mary Shelley, i 1984, de George Orwell.

Canvio de freqüència de la ràdio a una altra que m’agradi més i la trobo en forma de música. Un clàssic. Roy Orbison, Anything you want, you got it, anything you need, you got it, anything at all, you got it.