Desmesura

El parc de l’Ossa va set rebut per gran part dels encampadans com la recuperació parcial del gran espai de lleure que havia estat el seu predecessor, el de la Mola, tot i que en versió reduïda, o potser concentrada. Les primeres traces de les instal·lacions de la Federació de Futbol, camp de joc inclòs, semblaven completar el conjunt amb el camp de rugbi, i augurar un atractiu més, que contribuiria a dinamitzar, animar, la que fins aleshores semblava destinada a una parròquia dormitori, ensopida en les hores de llum diürna.

Si per al parc es va oferir un seguit d’opcions, en una tria oberta als veïns, això de la FAF no ha estat consultat a ningú i sembla que acabaran tenint raó els i les “passotes” del futbol.

Des de les façanes dels edificis a tocar del riu per l’altra banda es podia veure un magnífic paisatge de camps i de muntanya, generalment verd, policrom a la tardor, amb un horitzó ampli, insòlitament llunyà per als paràmetres habituals en aquestes valls, on el més habitual en guaitar per finestra o balcó és ensopegar amb la vista, a ben pocs metres, amb la muntanya o la cara d’un veí o una veïna en la finestra frontera.

Ambdós atractius, paisatge i equipament esportiu a escala de la societat comunal, s’han vist destarotats de la nit al dia.

A les graderies mesurades d’una de les bandes del que es perfila com a futur terreny de joc, de costat a un edifici que semblaria destinat a oficines i altres dependències de l’entitat –potser incloent-hi també els vestidors–, ha sortit la rèplica d’una altra estructura arquitectònica, de volum similar o més gran, a la qual costa més trobar-ne la futura utilitat, que fa malbé la vista anterior celebrada per part dels veïns des de les seves façanes.

I per si alguna cosa faltava, a un dels córners ha crescut una torre ciclòpia, que se suposa destinada a enllumenat del camp i amenaça a complementar-se, amb tres més, a la resta de cantonades.

Sabut és que aquí el futbol no té el mateix poder de convocatòria que als estats veïns: que ni de lluny iguala el de bàsquet. I no és només per les diferents categories on competeixen els equips punters. Sembla que la clau rau en la meteorologia: no és el mateix aguantar dues hores a l’aire lliure en ple hivern que gaudir-les a cobert i veient un joc més dinàmic i amb canvis constants de puntuacions.

L’ascens del club esportiu degà a la segona categoria absoluta espanyola semblava un miratge i, de moment, ha estat un efímer com ho podia ser; per una sola temporada. Ara s’anuncien tot un seguit d’incorporacions de nous jugadors, que haurien de permetre la recuperació de la glòria perduda i del somni de Denis García Abella, de veure els tricolors d’aquí enfrontats en partits oficials a Barça, Madrid, i tutti quanti.

Pagant, Sant Pere canta, diuen. I la injecció econòmica que ja ha aplicat i pot aplicar l’actual propietari de l’entitat –home de negocis milionaris després d’haver estat practicant destacat del mateix esport– podria apropar el miracle a la realitat. Una cosa són les il·lusions i una altra les capacitats d’aquest petit país, en infraestructures de tota mena, incloses les destinades a garantir l’ordre públic. No oblidem que amb l’atractiu turístic afegit a l’esportiu, ja ara acostumen a ser molts més els seguidors de l’equip visitant que els “tricolors” en bona part de les jornades.

I en les previsibles saturacions extremes de trànsit més cal no pensar-hi. Tanmateix, per als afeccionats, els “incondicionals” de la pilota, la il·lusió sembla que és i serà irrenunciable.