La incompresa i desconeguda societat russa

Quan vaig comunicar al meu entorn que marxava a viure a Rússia per tres mesos, tothom em preguntava si m’havia tornat boig. Ara que tan sols em queden set dies a Sant Petersburg abans de tornar a Andorra, vull aprofitar aquesta tribuna per parlar de la societat russa, sovint incompresa i desconeguda pel món occidental.

Realment seria agosarat convivint-hi tan sols un trimestre parlar d’un país on viuen cent cinquanta milions de persones, i en extensió és el més gran del món. I encara més fent-ho des de la limitació d’haver estat sempre a Sant Petersburg llevat d’uns pocs dies a Moscou. Serveixi, doncs, l’experiència viscuda com una limitada i incomplerta aproximació.

Cal entendre primer que tant la situació geogràfica, molt allunyada tant dels corrents europeus com del món asiàtic, així com les polítiques comunistes postemperadors, la unió soviètica, la guerra freda, l’actual i llarg règim de Putin, la pandèmia de la covid i la “situació actual” com molts d’ells l’anomenen han forjat una societat que s’ha vist aïllada molts cops i per molt temps, de la resta del món tal com nosaltres els occidentals l’entenem.

Hom podria pensar que aquest tancament podria haver generat certa involució o estancament, com per exemple va passar a Espanya durant les dècades del franquisme, però res més lluny de la realitat. La societat russa és molt oberta, culta, dinàmica, moderna i ha sabut combinar perfectament el progrés amb la conservació de certs valors i comportaments que el món occidental està perdent a un ritme que fa por.

Precisament això últim és el que va despertar-me la curiositat fa dos anys d’apropar-me a la seva llengua, literatura i cultura, abans de trepitjar-la per primer cop el desembre passat durant un parell de setmanes.

Força desencantat de la deriva autodestructiva de valors i principis de la de la societat occidental, on l’individualisme i el “salvi’s qui pugui” a cops de punys que impera arreu i impregna els comportaments socials, he descobert que aquí a Rússia encara perviu amb força el compromís, la lleialtat, el respecte, els modals, l’educació, i sense renunciar al progrés ni a l’evolució.

El mateix idioma ja n’és un exemple. Aquí és molt important diferenciar l’ús del “tu” i del “vostè”, el primer queda relegat als cercles més íntims, en canvi en segon és majoritàriament emprat arreu i en la resta de contextos. Nosaltres ja fa dos generacions que hem perdut aquest ús lingüístic, i hem normalitzat aquesta diferenciació que denota respecte.

Crida també l’atenció com l’ús del “si us plau” és majoritàriament utilitzat quan s’encomana quelcom en un comerç, en un restaurant o fins i tot quan s’entrega alguna cosa a altri, a mode de demanar permís per que rebin allò que volem entregar. Quan entregues l’abric a museus, teatres o restaurants, dius “si-us-plau”, i també qui te’l recull deixa caure un “si-us-plau” per demanar permís per agafar-lo. Un petit detall, però que alhora explica moltes coses.

També al demanar en un comerç o sol·licitar qualsevol cosa, s’utilitza un verb condicional, a diferència de l’imperatiu que acostumem a utilitzar, nosaltres diem: “jo vull un cafè amb llet!”, ells en canvi diuen: “podria, si us plau, un cafè amb llet?”. Òbviament saps que te’l serviran, però la manera de demanar-ho ja ens diu molt dels valors d’aquesta societat.

Seguint amb els restaurants, una vegada han agafat la comanda, els cambrers sempre la repeteixen en veu alta, per assegurar-se que tot és correcte, i a l’hora de pagar és molt habitual que et portin el compte desglossat i totalitzat per cada comensal, cosa que facilita molt pagar quan es reuneixen diverses persones. Ambdós casos denota eficiència i ordre, que molt sovint costa de trobar quan anem a restaurants per aquí.

No vull deixar els restaurants sense primer assenyalar que l’estil, la decoració i l’ambient és aquí molt important, forma part de la elegància russa que es respira arreu, però no només això, vagis al restaurant que vagis, els banys són també molt importants, la seva decoració és un aspecte més del mateix establiment, i tot i que en la majoria dels casos són mixtos, o potser gràcies a això, acostumen a estar sempre impecables. Fins i tot, acostuma a haver-hi escuradents.

L’elegància russa també és un tret a destacar de la societat. S’ha de reconèixer que més elles que ells –ells són més aviat sapastres–, però elles, sigui quina sigui la condició social, són un exemple d’elegància en tot, en el vestir, parlar, caminar, i no necessiten grans vestits ni roba cara, vesteixin com vesteixin les veus elegants, i coquetes, la gran majoria d’elles porten sempre un mirallet a la bossa al qual recorren freqüentment.

I també es respecten els semàfors! Els vehicles no els apuren en taronja, nosaltres acostumem a accelerar, per a ells en canvi, l’ambre és senyal de començar a frenar. Aquesta diferència de conducta també és un reflex de la tranquil·litat que atresora la societat russa. Semblen freds i distants caminant pel carrer, però a la vegada els veus tranquils, desconec si és una mena de resignació que sembla que carreguin a sobre, però en tot cas, no perdre els nervis també és una diferència respecte a la nostra societat occidental, massa veloç i accelerada.

Dos del matí, al centre de Sant Petersburg en un dels carrers amb més ambient a la nit, i em trobo esperant el semàfor verd per als vianants, rodejat d’una vintena de persones. No circula cap cotxe, però tothom espera a que el semàfor es posi verd. Inaudit a les nostres nits!

Al metro també es respira educació, és destacable veure com a cada estació, sempre que puja algú gran o amb nens petits, la gent s’aixeca del seient per deixar-los-hi lliures. Són moviments automàtics, decidits i enèrgics, perquè ho tenen tan interioritzat que tothom actua així com si fossin reflexos. És entrar al vagó algú que necessita seure i veure com russos i russes fan un bot per cedir el seu seient.

En moltes estacions, sempre hi ha un empleat amb una armilla groga que està pendent de la gent que hi fa cap i si veu gent gran o que van carregats, s’hi llencen a ajudar-los a pujar als vagons dels metros.

A les discoteques i bars musicals, la gent balla sense complexos, però es respecta l’espai personal i no acostumen a haver-hi espentes, i quan algú sense voler t’espeny, es gira de seguida per demanar disculpes. S’ho passen igual de bé, inclús diria que millor, però no deixen de ser civilitzats.

I parlant de civilització, quan viatges amb tren de Sant Petersburg a Moscou, els vagons van... en silenci!! La gent també parla, però ho fa molt fluix, són conscients que són en un lloc comú, i per tant prima més el no molestar que no pas petar la xerrada. Al·lucinant després de viatjar per Espanya amb tren.

Els carrers són nets i segurs, hi ha detectors de metalls i escàners a totes les estacions de metro, museus, teatres... tant de dia com de nit, mai he hagut de preocupar-me en cap moment per la meva seguretat, comparem-ho això també amb qualsevol ciutat europea.

Sí, els veus amb posat seriós i cara de pocs amics, fins i tot diria que deprimits, però tothom, tothom, quan han vist que jo era estranger i a sobre europeu, han canviat el posat seriós i s’han posat contents i s’han mostrat molt amables. Es nota que els alegra que alguns obviem “la situació” que en diuen, i ens animen a venir a visitar-los, perquè en el fons són molt conscients que no es mereixen aquest aïllament a què tant des de dins com des de fora els estan sometent des de ja fa massa anys.

Potser és en part aquest relatiu aïllament el que fa que la societat russa conservi valors, principis, modals que nosaltres estem perdent. Potser el dia que aconsegueixin obrir-se al món es veuran també engolits pel despropòsit que impera a occident. Però mentrestant, hem de ser conscients que els pobles són molt més que els seus dirigents, i al meu entendre, poden caminar ben orgullosos i amb el cap ben alt per, malgrat tot, la societat modèlica que han aconseguit llaurar i preservar entre tots i malgrat tot.

Què hi faig a Rússia, em pregunten aquí i allà. Doncs fugir. Fugir temporalment de la bogeria que impera a occident, fugir de la falta de compromís, de la hipocresia d’una societat que et somriu a la cara i després te la fot, d’una societat de gentalla, ineficient i molt tarada, que t’aboca a l’aïllament si no vols perdre el nord, on hem assolit molt més, però també ho estem perdent tot molt més. Aquí a Rússia es respira una societat diferent, amb molts problemes, però també amb molta resiliència. Aquí, malgrat tot, conserven la humanitat, la sensibilitat, el compromís, la lleialtat. Semblen freds, però no ho són gens, som nosaltres els freds, els congelats, malgrat els somriures que portem per fer veure que no passa res.