Joan Oró a la Seu

En l’avinentesa de la celebració del centenari del naixement de Joan Oró i Florensa (Lleida, 1924-Barcelona, 2004), arriba a la biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell l’exposició Desxifrant l’origen de la vida, que ens atansa de manera molt succinta les investigacions científiques de Joan Oró, de tanta qualitat i particularment innovadores en aquelles dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta, en plena efervescència de la carrera espacial entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Darrere de la competició de les dues potències mundials per veure qui arribava primer a la Lluna, hi havia també altres motivacions, potser no tan evidents per a la majoria de la gent però que enfocaven clarament cap a la recerca de vida microscòpica a la Lluna i al planeta Mart. Joan Oró va ser un dels principals investigadors d’aquells projectes espacials, concretament per determinar l’existència de marcadors biològics i poder dir si hi ha vida més enllà de la Terra. I com a científic de primer nivell, hi anava també el de l’ésser humà, el de l’habitant del planeta que era conscient de la riquesa i alhora de la fragilitat de la vida si se la masegava gaire. Era, també, el professor Oró, una veu conscient de la importància de la conservació de la vida a la Terra. A Europa, a la segona meitat segle XX, la primera veu de la consciència planetària va ser la de l’oceanògraf Jacques Cousteau. Un anys més tard, s’hi afegiria la del naturalista espanyol Félix Rodríguez de la Fuente. Cousteau, amb el seu vaixell oceanogràfic Calypso –avui en dia, després de diversos intents frustrats de tenir-lo en mar, és per dissort un trist esquelet arraconat en un port de Turquia– ens va portar pels mars i els oceans de tot el món per admirar-ne la vida submarina i la de les respectives costes i illes. Les imatges, inesborrables, seductores, dels seus programes de televisió, van saber estimular el respecte cap al mar, que en aquells moments era vist com un simple receptor de les deixalles, inclosos els residus de les centrals nuclears. Cousteau, el 1959, va encapçalar una campanya informativa i una protesta activa per aturar un tren de residus nuclears destinats a llençar-los a la Mediterrània. Se’n va sortir i l’any següent, en una visita al Museu Oceanogràfic de Mònaco, del qual Cousteau era director, el president de la República Francesa, Charles de Gaulle, li va estirar amicalment les orelles tot dient-li que tingués més comprensió cap als tècnics de l’energia nuclear. Cousteau, davant la mirada directa del general, lluny de consentir, li va contestar sense dubtar-ne: “No senyor, han de ser els seus investigadors més comprensius amb la vida del mar”. El moment, de gran intensitat, el segellava la mirada neta i elegant de la princesa Grace Kelly cap a Cousteau, mentre els dos personatges mantenien la conversa.

Joan Oró quedava una mica més lluny d’Europa, a l’altra banda de l’Atlàntic, però va saber trobar la manera d’influir perquè Catalunya mirés d’enlairar més la ciència i les investigacions a les universitats catalanes. Ho va intentar com a diputat al Parlament els anys 1980 i 1981, però aviat va veure que la manera de fer de les administracions catalanes i espanyoles no era la que ell esperava i se’n va tornar, més decebut que content, als Estats Units. Tenia 57 anys i fins a la jubilació no tornaria a Catalunya. Però no va perdre mai la voluntat i la il·lusió perquè el joves catalans tinguessin la ment oberta a la ciència. L’any 1993, creava a Lleida la Fundació Joan Oró i fins a la seva mort, el 2 de setembre de 2004, va impulsar a Àger i al Montsec d’Ares, respectivament, el Parc Astronòmic del Montsec i l’Observatori Astronòmic del Montsec, dues belles realitats en aquells paratges tan bonics de bona gent i conreus al pla i enlairades penyes al cap de la serra.

Joan Oró, l’exposició, concisa però digna, que parla específicament dels seus treballs a la recerca de l’origen de la vida, serà a la biblioteca de la Seu fins dimecres vinent, en horari de tarda el dilluns i de matí dimarts i dimecres. Si hi aneu, us agradarà parlar una estona amb ell, encara que sigui imaginàriament, mirant-lo als ulls, i us adonareu que el pas del temps manté viu el seu treball com a científic i com a persona humana conscient del lligam estret entre tots els éssers vius del planeta Terra. Entre fotografies de les seves llibretes d’apunts o la taca negra de quan el 25 de desembre de 1959 sintetitza l’adenina en el laboratori del Departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques fundat per ell a la Universitat de Houston, n’hi ha especialment una de curiosa: la primera fotografia –rocs i pedruscall– feta a peu pla de la superfície del planeta Mart, obtinguda per la sonda Viking II el 3 de setembre de 1976. Ens la podem mirar com un document històric però també la podem mirar fent volar la imaginació, com si contempléssim uns quants cantals posats un al costat de l’altre per aquella gent del paleolític quan campaven cap aquí i cap allà deixant rastres, també, de vida.