Reconeixements

Dijous es feien efectius els lliuraments de les primeres condecoracions nacionals, les creus dels set braços, a l’exsíndic Francesc Cerqueda i l’excap de Govern Òscar Ribas, en el segon cas, a títol pòstum, com no podia ser d’altra manera i com ho permet la normativa al respecte. La tandada completa de les esmentades creus, en la primera edició, anava a tots els síndics i caps de Govern que ho han estat des del 1982, i els dos Ordes de Carlemany, a l’actual líder de l’executiu, Xavier Espot, el síndic general, Carles Ensenyat, i la ministra d’Exteriors, Imma Tor.

L’acte públic es va centrar –potser per no diluir protagonismes– en el primer i diverses vegades posteriors cap de l’executiu Òscar Ribas i l’exsíndic Francesc Cerqueda, el segon dels quals sí que va rebre el guardó personalment, mentre que el destinat al primer el va recollir la vídua, la senyora Roser Duró, i va pronunciar el discurs ritual el fill gran, Oriol. La creu, que esperem que no sigui tan “barata” d’obtenir com la catalana de Sant Jordi, ni tan cara com les d’Isabel la Catòlica o San Fernando espanyoles, ben segur tindrà nous destinataris, i també l’Orde de Carlemany, tot respectant el numerus clausus establert.

La dupla pot recordar, també i de passada, el volgut equilibri entre les referències a cadascun dels dos estats veïns, com demanava Fiter i Rossell. L’Orde no deixa de recordar la Légion d’honneur, com les esmentades creus catalana i espanyoles, entre tantes altres. S’albira que a partir d’ara i cada any hi haurà més atorgaments de creus i ordes. Potser –tindria lògica– amb el lliurament protocol·lari en la Diada nacional del març, de la Constitució, la de caràcter civil, més que en la religiosa de Meritxell, dit sigui amb tots els molts respectes deguts a la Fe més estesa i reconeguda com a tradicional dels andorrans. I a risc que digueu –amb tota la raó– que ningú autoritza aquest juntalletres a assenyalar mereixedors de futurs destinataris de la Creu, seré agosarat i ja demanaré per a una persona amb mèrits unànimement –o gairebé– reconeguts per la nostra societat i al marge del corporativisme de la vida política i dels càrrecs anomenats públics; que per una vegada caigui en la petita òrbita de la Cultura, tan sovint ignorada o preterida; més encara, en el planeta de les arts plàstiques.

I en aquest àmbit no hi haurà gaires creadors –si n’hi ha cap que pugui fer ombra o competència com a candidat a Sergi Mas–. I si es vol diversificar, que l’honor s’estengui també a alguna de les entitats que treballen desinteressadament en benefici de la societat, com ara la Creu Roja –per esmentar-ne una de les més visibles–, representada o no en la persona del president de torn. I si pensem en el caràcter pòstum, costa comprendre que, en aquestes primeres concessions, gairebé massives a escala del Principat, cap responsable s’hagi recordat dels coprínceps constituents, Mitterrand i Martí Alanis; que si és per successors, ben fàcil hauria estat trobar-los, i de primer rang quant a paper institucional i relleu internacional.