Italo Svevo, ‘Una vida’
Fill de Francesco, alemany d’origen hebreu, i de la italiana Allegra Moravia
Ah, Trieste, Trieste... Què tenen algunes ciutats que les fa diferents? El cas de la bella urbs adriàtica és ben singular. Una joia d’arquitectura centreeuropea abocada al Mediterrani. Una fecunda mescla de les cultures italiana, alemanya i eslava. La pertinença durant cinc segles a l’imperi austrohongarès i el tardà ancoratge (l’any 1954) a l’Estat italià. I, és clar, el bressol d’escriptors tan rics en accents com Italo Svevo i Claudio Magris. El primer, de llengua nativa alemanya, però que va adoptar l’italià com a llengua literària; el segon germanista i professor universitari, va escriure el lluminós Danubi, un brillant calidoscopi de paisatges, ambients i cultures descrites des del naixement del gran riu fins a la seva desembocadura al mar Negre.
Italo Svevo és el pseudònim d’Ettore Schmitz (Trieste, 1861-Motta di Livenza, 1928). Fill de Francesco, alemany d’origen hebreu, i de la italiana Allegra Moravia, va estudiar cinc anys a Baviera (a Segnitz-am-Main), on va conèixer els clàssics. Retornat a Trieste, va assistir als cursos de l’Institut Superior de Comerç, que abandonà per la fallida del negoci de cristalleria del seu pare. El 1899 va començar a treballar a la sucursal de la Unió Bancària de Viena, on va romandre 20 anys. Aquesta experiència vital li va fornir el coneixement del món de les finances, que ell transformà en alta literatura. Es va interessar vivament per la psicoanàlisi de Freud i va fer amistat amb James Joyce, resident a Trieste, que el va ajudar en la seva projecció internacional. La seva obra fonamental és la trilogia Una vida (1894), Senilitat (1898) i La consciència de Zeno (1923). Alguns retalls d’Una vida, una colpidora i fina anàlisi de la societat triestina a través del prisma de les relacions d’Alfonso Nitti i Annetta Maller:
“És més difícil semblar indiferent quan no se n’és que apassionat essent indiferent”.
“Vet aquí! Tal com Napoleó tenia plena possessió de les seves facultats mentals en el camp de batalla, així la meva cosina no és perfectament bella més que quan està agitada. Però és difícil agitar-la”.
“Durant molts anys va recordar amb enyorament Maria, una joveneta de cabells ben rossos, del color pur de l’or, una figureta dreta que no semblava adonar-se del pes de tant metall com portava al cap”.
“Les amabilitats, encara que comprades, agraden”.
“Quan es crida, tant hi fa la paraula amb què es vesteixi el crit, el desfogament es fa en l’emissió de veu”.
“No hi ha res més irritant que no ser comprès de seguida quan es fingeix”.
“Una bella estampa, la de la francesa. Alta, dreta, de formes precises; línies femenines en un cos viril”.
“No hi ha res més fàcil que esborrar de la ment una culpa pròpia quan no ha estat ni parlada ni escrita”.
“Quan Alfonso més tard hi pensà va haver de somriure perquè certament no havia estat l’amor el que li havia fet venir les llàgrimes als ulls, sinó, com sempre en ell, l’autocompassió”.
“L’home hauria de poder viure dues vides: una per a ell i l’altra per als altres”.
“El primer resultat que s’obté del costum d’apropar-se als consemblants, especialment els intel·ligents, és el de saber suportar l’avorriment de les idees alienes”.
“Ho sabia per haver-ho llegit: les dones perdonaven sempre els homenatges a llur bellesa, fos quina fos la manera en què es fessin, encara que fossin delictes”.
“Deien que la caseta no queia perquè no sabia de quin costat fer-ho, però tenia fonaments sòlids bastant vanitosament fora de la línia de les altres cases”.
Italo Svevo, lúcid intèrpret de la complexa societat triestina...