El somni perdut

Un any més les imatges que han arribat de l’Everest posen la pell de gallina. Les aglomeracions al cim són difícils d’entendre i comprendre.

Com pot ser que l’objectiu de molts escaladors segueixi sent pujar a la muntanya més alta del món en aquestes condicions?

M’agrada la muntanya, sortir a passejar pels cims d’Andorra. Sortir d’hora i gaudir d’uns paisatges on es troba poca gent. Pujar a qualsevol pic, o veure alguns llacs ben aviat, i a l’hora de dinar tornar a ser a casa. M’encanta la solitud del lloc, i, sí, òbviament també trobar-me altres excursionistes i conversar amb ells una estona, però se’m fa quasi impossible imaginar, si alguna vegada hagués practicat l’alpinisme d’alt nivell, trobar-me en circumstàncies com les que últimament es veuen en algunes de les catorze muntanyes que superen els 8.000 metres. De veritat paga la pena fer una expedició en aquestes condicions?

Arriben imatges esgarrifoses, de persones poc preparades intentant pujar a l’Everest; d’altres encara pitjors, d’alpinistes morts o abandonats a la seva sort en circumstàncies i situacions lamentables.

Una imatge recent al K2 mostrava un alpinista abandonat. Mohammad Hassan, un jove pakistanès de 27 anys, va quedar atrapat al coll de la Botella, a 8.611 metres, del K2 sense que ningú l’ajudés. Més de 120 persones van continuar per fer el cim; Hassan va morir sense que ningú tractés d’organitzar un rescat. Era complicat? Sí que ho era i resultava molt difícil, però ningú li va fer cas.

Anys enrere hi havia menys expedicions i els rescats i morts a les muntanyes eren èpics i solidaris. En cas de problemes d’un sol alpinista, tothom es mobilitzava i s’oblidava de fer el cim. Qualsevol vida era més important. Ara sembla que s’ha perdut aquest esperit i tot és com una espècie de carrera, a veure qui la fa més grossa. La vida no val res; sols importa arribar a dalt.

Els mateixos camps base semblen haver perdut el seu atractiu, i es converteixen en camps de deixalles i un campi qui pugui.

Les sensacions d’aventura, solitud en l’ascens i solidaritat en les dificultats han desaparegut en moltes facetes de l’alpinisme.

En les condicions actuals, s’haurien de cercar d’altres alternatives i limitar l’accés als grans cims a alpinistes amb un alt grau de preparació.

I en qualsevol cas, sembla clar que queden moltes muntanyes aïllades, sense aglomeracions, per gaudir d’aquest esport i poder sentir el seu batec. Retornar a la seva essència.