Frescos matins d’Andorra

S’escapen de la calor de Cervera i pugen dijous d’aquesta setmana a Andorra a veure una de les darreres representacions del Cirque du Soleil, que demà acaba. Dormiran en un hotel de les Escaldes i es llevaran amb una ramiola d’aire fresc donant el bon dia, que ve de gust. Allà a baix, a la Segarra, a primera hora del matí, en aquests dies de calorada, l’escalfor ja s’arrapa, perquè és més matinera. Aquí a dalt et pots despertar i ben notar l’aire fresc de la muntanya, i més ho noten, és clar, a les parròquies altes. Després d’esmorzar passaran pel Museu Thyssen i tot baixant per l’avinguda Carlemany entraran al Centre d’Art d’Escaldes, a amorosir-se amb les escultures del Viladomat. Després avinguda avall, a mirar, a deixar-se seduir més o menys pels aparadors o per l’arbre proper que trenca la grisor o per la línia d’horitzó que la vista –evitant les torres gegantes– endevina, volant per sobre dels teulats cap a Carroi i cap a Padern (“el noble Padern que ens guardes la solella”, com deia l’Esteve Albert), boscos i serrats allà a dalt parant el sol de matí d’estiu.

Els frescos matins estiuencs d’Andorra, del país en conjunt, ens fan recordar les altes pastures d’estiu andorranes. Aquesta setmana arribaven per Setúria, venint d’Os de Civís i enfilant cap al coll de la Botella, un miler d’ovelles fent la transhumància ancestral, que perdura a empentes i rodolons a la serralada pirinenca. Pasturaran fins a sant Miquel per diferents indrets de la parròquia de la Massana i acabaran l’estiuada a Comapedrosa, per emprendre altre cop el camí de retorn. Un milenar d’ovelles no són gaires, però ajuden a mantenir les pastures i que Andorra sigui país pirinenc. No país entès com a estat, no, país com a indret, com a conjunt de valls, conegudes des de segles per la resta de països del Pirineu, els quals tenen més o menys extensió segons les dimensions geogràfiques de cada encontrada i segons quina sigui l’estima de la gent que hi viu. Quan escoltem d’algú, per exemple, d’Alins, que ens diu: “aquest país és país d’aigua i de bosc”, sabem bé que es refereix al terme d’Alins i per extensió a Vallferrera. I si algú d’Alentorn ens diu: “aquest és el país dels forcaires”, entenem perfectament que es refereix a Alentorn i el seu terme. Les ovelles, doncs, que hi són tot l’any, dels ramaders andorrans, i les que arriben fent transhumància, fan país. I en feien més –de país– ara fa una trentena d’anys ja, quan per la collada de Muntaner entraven les cinc o sis mil ovelles i travessaven de nit la Massana per anar cap a les pastures de Casamanya a pasturar tot l’estiu. Per això és tan important que els comuns tinguin clar que sense bestiar, el país, aquest país d’Andorra, perd la seva essència de muntanya. Des d’aquí, com altres vegades hem fet, insistim en la promoció, si pot ser cada comú un o si es vol, un entre tots set comuns, de formar un ramat d’ovelles de bona mida que pasturi la muntanya, allà on des de la prehistòria han pasturat, i en alguns llocs ja hem de dir, degut a la minva de caps, pasturaven les ramades transhumants. Per això, i encara amb més motiu, si la transhumància de llarg recorregut toca fondo, caldrà que Andorra faci el que sigui per no perdre una riquesa cultural, social i econòmica, com són els ramats a muntanya.

I per acabar, parlant de frescos despertars, gaudits, assaborits gairebé de forma fugissera quan estem en plena canícula, podem parlar també dels frescos romànics de Sant Esteve d’Andorra la Vella, que de la mateixa manera que les ovelles retornen cada any a pasturar a la muntanya, arribaven dijous després de gairebé cent anys fora, com ens recordava la ministra de Cultura, Mònica Bonell, per quedar-se definitivament al Principat, primer a l’Espai Columba i després al Museu Nacional, on esperem que algun dia, quan sigui ja realitat, entre pintures i escultures, també podrem gaudir de les sales etnogràfiques dedicades, entre altres oficis, al de pastor. I ja que hem acabat parlant de frescos romànics, i per sollevar la calor, una visita a qualsevol de les esglésies o ermites del país ens farà notar, en ser a dins, aquella exacta i recordada, antiga i màgica, frescor.