Festes

Amb l’orella parada de tafaner –professional o no– la primera o una de les primeres paraules que s’escolten aquests dies és calor. Cada vegada ho tenen més difícil els negacionistes del canvi climàtic amb aquestes nits tòrrides, de temperatures tropicals i insomnis tot i les finestres, balcons i terrasses oberts de bat a bat.

Amb la coincidència amb festes majors –demà encara acaba la de la capital– fins i tot els padrins, tan molestos amb els sorolls de les matinades, s’han de sentir animats a escoltar de prop les músiques i gaudir dels colors als espais públics. Només que sigui per seguir la dita dedicada a qui no pot vèncer l’enemic.

Després, gairebé tot seguit, venien i venen les d’Encamp, tot i que amb un programa reduït els darrers anys, en benefici del juny i Sant Joan, perquè organitzadors i patrocinadors van concloure que massa encampadans marxen de vacances fora de la parròquia, potser fins i tot del país. I queden pocs veïns per celebrar Santa Maria i Sant Roc.

A partir de demà i fins al pròxim vint-i-dos, per no anar més lluny, la gresca s’estendrà per l’Aldosa, Anyós i també el poble de la Massana, per Santa Coloma –ja sense les abans tradicionals vaquetes, estalviant les també tradicionals crítiques o protestes d’animalistes i ecologistes en general, ara que ja no queden senyals visibles de places de braus, tret de la memòria d’historiadors un cop desaparegut el recinte de la capital, que va acollir el magatzem del COEX i els estands de les darreres vacunacions contra la covid.

Tancat aquest parèntesi i record de l’àmbit de la salut, tornem als forns de les darreres –i immediatament properes, diuen– nits tropicals d’aquest estiu, que ens permetrien emprar amb propietat el terme ferragosto dels romans; els contemporanis, que no sabem si també li donaven aquest nom els qui encara parlaven llatí, que sembla que no.

Entre la calor, la set i la recerca d’un alleujament d’ambdues, ben segur està garantida la concurrència massiva als concerts i la resta d’actes nocturns que han programat les comissions respectives a pobles i parròquies. Fins i tot s’intueixen minvants les protestes de veïns i veïnes que per edat, i en tot cas sorollofòbia, acostumaven a protestar en xarxes socials, espais d’opinió als mitjans convencionals o directament als comuns, contra els i les qui pertorben la seva tranquil·litat amb tan potents contaminacions sonores.

També és cert que a les seves protestes sembla que mai, ni ningú, els ha fet cas. “Total –acostumaven a respondre–, només és per una –o unes quantes– nit l’any.” I que el 2025, que ja tenim a tocar, més que lluny, puguem tornar a escoltar i comentar sobre les festes majors més properes i com les entomem. Ara, si és possible, amb unes nits sense aquesta calor impròpia d’un país d’alta muntanya i clima atlàntic. L’altre dia a les xarxes, per una vegada vehicle humorístic, deien que al Sàhara havien protestat per l’onada de calor que els estava arribant de Lleida. I podien haver afegit que també des d’Andorra, que seria més notícia, com menys habitual. Ja saben allò: no és noticiable el gos que mossega una persona, sinó l’home que mossega un gos.