‘Un dia en la vida d’Ivan Denisovitx’

“Perquè Rússia visqui, l’URSS ha de morir.” Cent anys justos després de la publicació de l’impressionant Records de la casa dels morts, de Dostoievski, veia la llum el 1959 Un dia en la vida d’Ivan Denisovitx, d’Alexandr Solzhenitsyn, un testimoni també directe i descarnat dels temibles presidis soviètics sota el poder d’Stalin (20 milions de forçats, quatre milions de morts). Per una simple sospita, una delació, un comentari crític amb el règim, ser fill d’un propietari rural –un kulak–, la Direcció General de Camps i Colònies de Treball Correccional (Gulag) de l’NKVD, la policia política, podia condemnar-te a mort o a llargs anys de reclusió en les més extremes condicions imaginables. Alexandr Solzhenitsin (Kislovodsk, 1918 – Moscou, 2008) ho va sofrir en carn pròpia des del 1945 fins al 1956.

Les penúries de l’escriptor no van acabar amb la sortida del camp de treball. El seu Nobel de Literatura del 1970 va ser rebut com una ofensa pels jerarques del règim. La publicació el 1973 del monumental Arxipèlag Gulag va significar la seva consagració definitiva: obria els ulls del món a la cruelíssima realitat dels centenars de camps de treball forçat al llarg i ample de la immensa URSS. Fou expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics i deportat el 1974 a l’Alemanya Oriental. Emigrat als EUA, no va recuperar la ciutadania soviètica fins al 1990. Un dia en la vida d’Ivan Denisovitx és un relat cru, sense ornaments, que toca les fibres més íntimes del lector:

–“I a Shújov se li havien quedat ben gravades an la memòria les paraules del seu primer cap de brigada, Kuziomin, un vell llop dels camps penitenciaris que el 43 ja portava dotze anys a coll. Un dia, en una clariana del bosc, a l’escalf del foc, havia advertit els nous, arribats del front: ‘Aquí, nois, impera la llei de la taigà. Però es viu. Els que no arriben a vells són els que llepen els bols dels altres, els que es confien a la infermeria i els que delaten el compare (l’espieta).”

–“Voltaren un altre pal, del quale penjava un termòmetre, recobert també de gebre, encara que preservat del vent perquè no baixés gaire. Shújov va mirar de reüll, esperançat, cap al tub blanquinós. Quan marcava 41 sota zero no els treien a treballar. Però avui no arribava ni a 40.”

–“El cap de l’escorta començà a recitar l’enutjosa ‘oració’ diària del presoner: ‘Atenció, reclusos! Durant la marxa cal mantenir estrictament l’ordre de la columna! No està permès endarrerir-se o avançar-se, canviar d’una fila a l’altra, ni conversar o mirar als costats! Les mans sempre a l’esquena! Un pas a la dreta o a l’esquerra es considera evasió! L’escorta dispara sense advertència prèvia! Cap de la columna, en marxa!”

–“Ben mirat, les tempestes de neu no porten cap profit. Els presoners es queden tancats a pany i forrellat, el carbó no arriba mai a temps i el vent s’endú l’escalfor del barracó. No arriba farina al camp, s’acaba el pa, i a la cuina manca de tot. A més, el temps que dura una d’aquestes tempestes –siguin tres dies o una setmana– es compta com a dies descansats i després cal treballar altres tants diumenges seguits. I, no obstant això, els presoners adoren la tempesta i resen perquè vingui.”

–“Al mateix Kildigs li havien caigut 25 anys. La tanda anterior havien tingut més sort: 10 anys a tots, amb el mateix adreçador. Però a partir del 49 n’encolomaven a tots 25, sense distinció. 10 anys encara els pots aguantar sense estirar la pota, però, 25?”

–“Resultava estrany… Estrany contemplar l’estepa pelada, la zona de treball deserta, la neu al clar de lluna. Dos de l’escorta formant a banda i banda, cada deu passos, amb les armes muntades. Un ramat de pellisses negres, i amb la mateixa pellissa que tots, el presoner S-311, un home que no concebia la vida sense els seus galons daurats, que s’havia fet amb un almirall anglès i que ara traginava morter amb Fetiúkov. Els tombs que fa la vida!”

–“Qui és el principal enemic del presoner? Doncs un altre presoner. Si els reclusos no es barallessin entre si, els comandaments no tindrien cap poder sobre ells.”

–“A vegades esperava que algú arribés corrent i li digués: ‘Shújov! Què fas aquí parat? Tens paquet!’ Però no va passar mai… De manera que cada cop tenia menys ocasions de recordar el seu poblet de Temgueniov i la seva isba… La vida al camp et sacsejava des del toc de diana fins al toc de queda, sense temps per a records inútils.”

A Pavelló de càncer, un altre dels seus llibres, escriu Solzhenitsyn: “I quan pregunti la Història: quina mena de persona va ser? caldrà triar com en Puixkin: En aquest abominable segle, / l’home és a tot arreu / tirà, traïdor o presoner.”